.EL CINEFÒRHUM.

MAIG DEL 68

2012-01-24T03:58:00.000-08:00

Benvinguts a la primera sessió del Cinefòrhum d'Humanitats.

La primera sessió d'aquest trimestre tractarà el moviment social i polític del Maig del 68 a París a través de diferents fragments de pel·lícules d'avantguardes lligades al moviment i el visionat complet de "Grands soirs et petits matins" de William Klein, que recull l'essència d'aquells dies de vitalitat revolucionària. La professora Maria Soliña, especialista en cinema d'avantguarda, farà una lectura estètica i política del moviment a partir de la producció cinematogràfica. Una sessió que promet ser didàctica i molt interessant.

Per qui l'interessi o pensi assistir, adjuntem un text redactat per l'Enric Bonet que explica extensament la sessió amb una mica de contextualització ràpida per no anar desorientats a la sessió. Molt recomenable llegir-lo!

La sessió es realitzarà el:

DIJOUS, 26 de gener a les 17h a l'aula 40.152.

Vos hi esperem a tots i totes!

SEGON TRIMESTRE

2012-01-16T02:03:00.001-08:00

Hola a tots, amants de les trobades cinematogràfiques d'Humanitats,

Bon any i benvinguts al segon trimestre de l'universitat Pompeu Fabril (o febril) i també benvinguts al nou cicle del CInefòrhum, ple de sorpreses i sessions interessants. El cicle d'aquest trimestre porta per títol "Cinema i Identitat" i jugarà amb els concepte de identitat nacional dins diverses cultures i països a través de la seva aportació cinematogràfica, que ha col·laborat en la creació d'una identitat particular de cara endins i de cara a fora. El cicle encara està en construcció, l'anirem actualitzant a la part inferior d'aquest blog i també a través del grup de Facebook.

Aquest trimestre l'horari del cinefòrhum serà els dijous a les 17h. L'aula està per confirmar.

Aquí teniu el text de presentació del cicle:

Realitat i Realisme
o la identitat en el cinema

El realisme cinematogràfic sempre ha estat un concepte complex i difícil de definir. El realisme europeu (Rénoir o neorealisme italià) o el realisme del cinema clàssic nord-americà dels westerns, per exemple, els podríem aglutinar en dos corrents estètiques que, tot i compartir una mateixa etiqueta, resulten força diferents. Per una banda, trobem el realisme del cinema clàssic nord-americà basat en la representació d’una realitat, generalment històrica, de forma fidel mitjançant l’ús d’escenaris composats en el si dels estudis i d’una estructura narrativa clàssica que representin de forma artificiosa però tant versemblant com suggeridora un esdeveniment real o històric. I per l’altra, coneixem el realisme europeu que surt a filmar fora dels estudis buscant un retrat fidel de les penúries socials de l’època i cercant noves formes narratives. Per tant, si són tant diferents, per què comparteixen la mateixa etiqueta de “realismes”?
Però els “realismes” no només es diferencien en la forma, sinó també en el significat. Mentre els westerns nord-americans descrivien amb precisió el passat en favor de la creació d’una identitat nacional, el “neo-realisme italià” retratava amb cruesa la societat italiana de post-guerra intentant mostrar una visió negativa de la guerra i crítica de la societat d’aleshores.
Per tant, realitat i realisme, recreació i reproducció, identitat històrica i realitat social, penso que haurien de ser els temes al voltant dels quals treballés el cicle del cinefòrum del segon trimestre. Un cicle dirigit més a fer preguntes que a oferir respostes, però, ja sigui per les preguntes com les respostes, destinat a mostrar el vincle entre cinema i societat, cinema i història, cinema i identitat, cinema i realitat.

Molt prest ja anunciarem la primera sessió!
Esperem que vingueu amb ganes de participar i il·lusió!

Fins prest.

NOSFERATU AMB DAVID ROAS

2011-11-26T10:42:00.000-08:00

Aquesta setmana, al Cinefòrhum, parlarem sobre el Vampir. Es projectarà Nosferatu,
eine Symphonie des Grauens (1922), de F. W. Murnau. És la darrera sessió del trimestre
on direm adéu als monstres amb la companyia de David Roas, doctor en Teoria de
la Literatura i Literatura Comparada, especialista en literatura fantàstica, professor a
la UAB, autor de títols com De la maravilla al horror. Los orígenes de lo fantástico en la
cultura española (1750-1860) o Tras los límites de lo real. Una definición de lo fantástico i
recentment guanyador del VIII Premio Setenil pel llibre de contes Distorsiones.

Aquesta serà una vetllada molt participativa en la qual ens endinsarem, guiats pel
nostre convidat, en les entranyes del fosc mite del vampir. Hi esteu tots convidats;
no deixeu escapar aquesta oportunitat de conèixer l’origen del senyor dels ullals i la
foscor.

Dimecres 30 de novembre, a les 17h. Aula 40.105.

I WALKED WITH A ZOMBIE

2011-10-28T10:52:00.000-07:00

Cicle de zombies!

Ens plau convidar-vos a l'inici bífid del mini-cicle del primer trimestre del Cinefòrhum. Aquest cicle constarà de dues pel·lícules que es contrasten i es complementen mútuament ja que ofereixen dues peces corresponents als dos extrems de la tradició de la figura del zombie, en l'intenció de sobrevolar per aquesta línia històrica i estètica dels zombies.

Aixi, la primera és un dels clàssics de la primera versió del zombie, entès com a espècie de xaman primitiu. El professor d'història d'Amèrcia Llatina Alex Coello ens oferirà una visió etnogràfica del zombie i la interpretació racista i colonialista d'aquesta primera versió. Esperem que no hi hagi sorpreses amb les còpies i poguem gaudir plenament d'aquesta sessió i aprendre un poc més dels origens del zombie, figura que ha agafat gran volada en els últims anys.

La sessió es durà a terme el proper dimecres, 9 de novembre a les 17h a l'aula malèfica 40.105, a l'edifici Roger de Llúria del Campus Ciutadella de l'UPF:

Vos deixam, com sempre, amb el tràiler (atenció amb la veu, autèntica autèntica, ou yeah)

LA CÉRÉMONIE

2011-10-19T10:24:00.000-07:00

Hola a tothom!

Inaugurem el cicle de monstruositats i altres derivats al Cinefòrhum! Aquest cicle es realitzarà durant tot aquest primer trimestre, que passa volant. Ha costat organitzar-se però ara ja tenim un gran programa fet (veure al final del blog).

La primera sessió va a càrrec del professor Jordi Ibáñez en el marc de la seva assignatura Pensament Polític Modern i Contemporani que gira entorn el tema de "EL MAL" des de diferents perspectives. Una d'elles la troba en el film del 1995 del gran Claude Chabrol titulat "La cérémonie". La pel·lícula, tratada a vegades com un thriller o com una reflexió entorn el mal i la seva visió de context, s'inspira en un famós cas de dues germanes que assassinen la família a la qual servien.

De ben segur que la sessió serà de gran interès, ja que el professor Ibáñez l'ha preparada com una classe-seminari més de la seva assignatura.

La sessió es realitzarà el dimecres, 26 d'octubre a les 17h a l'aula 40.105.

Animeu-vos a passar-hi i quedareu enganxats al Cinefòrhum per sempre més.

NOU CURS

2011-09-08T02:17:00.000-07:00

Fotograma de "Solar Breath" de Michael Snow.

Benvolguts seguidors del Cinefòrhum!

Està a punt de començar el nou curs i el cinefòrhum també vol iniciar-lo amb ganes i noves propostes. Aquest any, en Xavi Nueno serà a fora fent un Erasmus i ajudarà en tot el que pugui des de la distància, els que ens quedem a Barcelona, seguirem intentant muntar bons cicles i actes com en els darrers anys.

Per tal que això es pugui dur a terme, necessitem col·laboració activa per part dels estudiants, fent propostes, contactant professors i professionals, redactant projectes per cicles, penjant cartells i promocionant les activitats a través de xarxes socials i el boca a boca. La Facultat d'Humanitats ens ha promès el seu suport com en aquest últim curs. Gràcies a la confiança de la degana, s'han pogut realitzar un munt d'activitats amb persones vinculades al món cinematogràfic i audiovisual en general.

Si algú està interessat en participar més activament en el cinefòrhum d'Humanitats d'aquest curs, que ens ho faci saber!
Em podeu contactar a mi al correu maciaflorit@gmail.com, el correu del Xavi també estarà disponible per a rebre propostes: xavinueno@gmail.com. També ho podeu fer a través d'aquest blog, en l'apartat de comentaris.

Ja hi ha un parell d'idees per dur a terme el primer i el segon trimestre, però de totes maneres s'han d'acabar de perfilar.

Una abraçada i ànims a tots, prest ens veurem per la Facultat!

TAULA RODONA "EL VIDEOCLIP"

2011-06-03T03:11:00.000-07:00

Bones a tothom!

Per celebrar el final de curs, el cinefòrhum ha organitzat una activitat especial dins el seu últim cicle "Petits Formats" que consisteix en una taula rodona entorn l'estat del videoclip a Espanya i Catalunya. Per a treure profit de la trobada, tenim quatre convidats molts especials que aportaran diferents visions i perspectives sobre el tema.

-Marçal Lladó. Representant de la discogràfica independent Bankrobber, que és la responsable de projectes tant fructífers com Mazoni, Sanjosex, El Petit de Cal Eril, Guillamino o Le Petit Ramon, entre d'altres.
-Mai Balaguer. Realitzadora de videoclips i una de les ments creatives de programes de televisió experimentals com "Colors en sèrie", "Silenci?" o "Bestiari il·lustrat".
-Raul Cuevas. Realitzador veterà de videoclips que començà del bracet amb Bankrobber i que ha anat desenvolupant un estil ben personal que es pot comprovar en diferents produccions per Mazoni, El Chico con la espina en el costado, Sanjosex o el més recent Espaldamaceta.
-Josep Quintana. Un dels organitzadors del festival de videoclips "Zoomvi", iniciat al 2006 en un acord entre el CCCB i les ciutats d'Olot i Reus.

La Taula Rodona anirà precedida per una breu introducció a càrrec dels organitzadors del cinefòrhum, després cada convidat exposarà la seva experiència i relació amb el videoclip, es projectaran algunes de les peces sel·leccionades pels dos realitzadors convidats i finalment es donarà pas a un debat amb preguntes generals i del públic per incitar la conversa i el diàleg entre els participants i assistents.

L'activitat es realitzarà el proper:

DIJOUS, 9 de Juny
a les 17h a l'aula 40.152
(Edifici Roger de Llúria, Campus Ciutadella de l'UPF)

Us deixem amb algunes de les peces que podrem comentar amb els realitzadors a la taula rodona.

Raul Cuevas

Mai Balaguer

Us hi esperem!

Adéu!

2011-03-20T16:55:00.000-07:00

Des del cinefòrhum volem fer l'última entrada per despedir-nos de vosaltres, fidels seguidors de l'activitat. Com cada final de trimestre, ara que venen els exàmens, el cinefòrhum atura les projeccions per concentrar-nos tots en la feina. Alhora, comencem a preparar o idear el cicle que tractarem el trimestre que ve. Hi ha bàsicament dues propostes, encara per pulir, però si algú vol donar el seu suport o aportar suggerències a les nostres desicions, totes les idees són benvingudes, ja ho sabeu!

Les dues propostes teòries són:

1) El descobriment de l'altre. El tema de l'arribada a un nou món, l'entrada amb contacte amb un extranger, els xocs, negatius i positius, que es produeixen en auquests encontres amb el desconegut. El cicle comprendria des de "Viatge a la lluna" de Meliès a algunes propostes sobre temàtiques socials actuals sobre immigració, passant pel cinema d'aventures i la ciència ficció.

2) La comèdia. Un cicle més històric amb l'objectiu d'oferir una revisió més o menys acurada de les diferents formes de comèdia que ha donat la història del cinema, des de l'època muda fins els nostres dies. També hi ha l'opció de amb la coordenada del gènere còmic, focalitzar el cicle en una temàtica més concreta, com ara la Paròdia o el Gag/Sketch.

Què en penseu? Si voleu participar podeu comentar l'entrada amb les vostres idees!

Una abraçada i fins el trimestre que ve!
Sort amb els exàmens!

Fóllame

2011-03-13T07:53:00.000-07:00

Com acostuma a passar en els cinefòhums que s'han anat fent, l'última sessió sempre es dedica a una "raresa" o, més que una raresa, a una projecció especial o diferent per algun motiu. La pel·lícula "Fóllame" de Virginie Despentes i Coralie Trinh Thi és de l'any 2000 i va ser proposada pel nostre convidat: el professor de literatura i estètica de la post-modernitat Eloy Fernández-Porta, que segur que molts de voltros ja coneixereu per l'universitat o per les seves publicacions. En tot cas, ell va proposar aquest film en relació a la temàtica del cicle que ens ha guiat durant tot el semestre: El gran criminal. Vam pensar que era una bona opció per tancar tant per l'interès que té l'enfocament que es proposa a partir del tòpic envers aquest film com pel títol provocador que té i així arreplagam més d'un despistat i l'obligam per sempre que assisteixi al cinefòrhum.

La pel·lícula té com a sinopsis bàsica "dues noies amb passats convulsos decideixen matar tots els homes amb qui mantenguin una relació amorosa o sexual". A partir d'aquí, el film desenvolupa un camí nihilista on el sexe i la mort es complementen i on les dues protagonistes intenten atorgar sentit a un buit existencial que sura durant tot el metratge. Les seves directores han estat valorades per portar el cinema X cap a noves fronteres interpretatives i narratives, establint confuses relacions entre allò que es considera pornogràfic i allò que no se li considera.

De tot això i molt més se'n parlarà amb el professor Eloy Fernández-Porta i tots els assistents el proper dimarts, 15 de març a les 15h a l'aula 20.061 de l'edifici Jaume I del Campus Ciutadella de la Pompeu.

Amb aquesta sessió es tanca el cicle del segon trimestre i esperem tornar-vos a trobar el semestre següent!

Text de Violeta Kovacsics

2011-03-08T05:45:00.000-08:00

Degut a una grip intestinal, la crítica de cinema Violeta Kovacsics no pot estar entre noltros el dimarts i presentar la pel·lícula de Brian de Palma "Misión: imposible". Ha estat realment una llàstima ja que era una sessió prometedora. Però la nostra convidada ha tingut la gentilesa d'escriure un breu text explicant algunes de les qüestions i contextos que volia treure en la seva presentació. El posam en el blog per a qualsevol interessat. Suposem que a la sessió els participants podran intentar discutir els temes plantejats per la Violeta sense la seva presència.

Aquí teniu el seu text, fins la setmana que ve!

TEXT VIOLETA

Misión: imposible

2011-03-05T03:12:00.000-08:00

Què? Què al cinefòrum posen misión: imposible? Però aquests tius de què van? Noltros mos pensàvem que eren tius que en sabien de cine i que posaven pelis raretes per comentar, pelis de culte sobre temes humanístics, convidant professors intel·lectuals per comentar-les en profunditat! Quina merda, s'han venut aquests del cinefòrum! Misión: imposible de Brian de Palma, per favor!

En realitat, posar pel·lícules comercials de gran difusió i dirigides al mass media era un dels nostres nous objectius per aquest trimestre. Actualment està molt de moda donar revisions filosòfiques contemporànies a productes comercials de la cultura popular. Així "Goodfellas", "Batman" o "Mision: imposible" responen a aquesta intenció.

En aquest cas comptarem amb la participació valuosíssima de Violeta Kovacsics, una crítica de cinema que escriu i col·labora en revistes com Contrapicado, Senses of Cinema, Cinema-Scope, Miradas de Cine o el Diari Avui. Na Violeta proposa una lectura de "Misión: imposible" basant-se en el tema de la duplicitat. Mirar la pel·lícula i el seu personatge principal com aquell que en un moment donat descobreix que és dolent sense saber-ho, que tot el temps ha estat conspirant o enganyant fent creure que treballa desde la bondat quan en realitat pertany al bàndol del mal.

No us resulta ara més engrescador "Revisar" aquesta pel·lícula que més o menys tothom ha vist més d'una vegada el diumenge a la tarda a la tele?

Ens veiem el proper dimarts, 8 de març a les 15h a l'aula 20.061, com sempre.

Tràiler (molt bo!)

Alguns links d'Un spécialiste

2011-03-01T13:46:00.000-08:00

Alguns links que poden ser d'interès per seguir investigant la complicada història d'aquesta pel·lícula

http://www.eyalsivan.info/index.php?p=movingimg

http://www.eyalsivan.info/index.php?p=written&id=230

http://www.cabinetmagazine.org/issues/26/sivanintro.php

The Specialist

2011-02-26T04:31:00.001-08:00

Hola amics i amigues,

aquesta setmana tenim el plaer de presentar-vos una sessió contundent i engrescadora. Possiblement una de les més interessants del cicle, no només per l'estranya naturalesa del film ni tampoc per la participació del professor Albert Garcia, sinó sobretot pel lloc que ocupa dins el nostre cicle. "The specialist" és el muntatge de les imatges enregistrades durant el judici d'Eichmann a Jerusalem entre els anys 1960 i 1961 pels crims comesos contra la Humanitat en nom del règim nazista.

Eyal Sivan edita les imatges seguint fil per randa el famós llibre de Hanah Arendt "Eichmann a Jerusalem" que analitza el procés amb ull crític i amb una mirada reflexiva i filosòfica al darrera del seu rostre periodístic. Per ser una de les "posades en públic" d'un criminal més famoses i per la narració que conté, ens semblava oportuna d'encabir dins el cicle que estem realitzant. La construcció de la figura pública d'un gran criminal detestat per tothom es posa de manifest tot desvetllant quin ús en va fer Israel de tot el procés i reflexionar juntament amb Arendt sobre la nova tipologia de delinqüent "burocràtic" que sorgeix arran dels totalitarismes.

Com s'ha de jutjar públicament una persona que no és sent de cap manera culpable del que ha fet, d'un ésser no-pensant, d'un simple executor d'ordres?

Plantejades aquestes qüestions no podeu obviar aquesta sessió i vos hi heu d'afegir, com sempre, el dimarts que ve a les 15h a l'aula 20.061, de l'edifici Jaume I del Campus Ciutadella de l'UPF.

Us deixem el cartell i el tràiles del film. Només mirant el tràiler i la forma "comercial" en que es mostra ja podem distingir algunes pistes de com es construeix aquesta tèrbola imatge pública del Gran Criminal.

TRÀILER

QUE LA BESTIA MUERA

2011-02-13T08:36:00.000-08:00

Quan ja sapiguem l'estrena dels accidentats Goya, nosaltres anirem contents i despreocupats a gaudir del bon cinema aquest proper dijous, 17 de febrer a les 15h a l'aula 20.061.

En aquesta ocasió es realitzarà el dijous a petició del professor convidat, Jordi Ibáñez. El professor Ibáñez dóna pensament polític modern i contemporani i és llicenciat en filologia germànica. En el curs passat ens va dir que li agradaria participar en una de les nostres sessions i quan va saber el tema del cicle actual, es va animar a presentar una pel·lícula poc coneguda però que promet tensió i debat dins la classe.

Aquest film és "Que la bête meure" (1969) del director francès Claude Chabrol. El guió està basat en la novel·la clàssica homònima de Nicholas Blake. La sinopsi és bàsicament "una història de venjança" o bé com un home és capaç de penetrar en el mal per liquidar crims i fantasmes del passat. Molts afirmen que és la millor pel·lícula d'aquest director de culte, format durant la Nouvelle Vague parisina. Segur que suggereix un gran debat i certes discussions entorn els plantejaments de Chabrol.

Res més, esperem que us animeu a assistir-hi, serà una bona sessió! Us deixem amb el cartell i el tràiler.
Bona setmana i ens veiem al Cinefòrhum!

Goodfellas

2011-02-05T01:00:00.000-08:00

La nova sessió del nostre apreciat Cinefòrhum serà el proper dimarts, 8 de febrer, a les 15h a l'aula 20.061 del Campus Ciutadella de la Pompeu.

En aquesta ocasió, es projectarà la pel·lícula "Goodfellas", un clàssic de gàngsters de Martin Scorcese de l'any 1990. Aquest film es va inspirar en un llibre de no-ficció de l'escriptor Nicholas Pileggi, el qual va col·laborar en l'elaboració del guió juntament amb el director americà.

Per a presentar la pel·lícula i engegar un bon debat, acudirà el professor de pensament de la Facultat d'Humanitats, Antonino Firenze, que ens ha promès el tractament d'una bona sèrie de qüestions entorn el film que segur que alimentarà la reflexió dels assistents. Firenze ja va participar el curs passat en la presentació de "Germania, anno zero" de Rossellini, la qual fou una de les millors sessions de l'edició anterior.

Esperem que vos animeu a assistir-hi!
Com sempre, us deixem amb el tràiler.

Programa

2011-02-02T01:11:00.000-08:00

Ja hem actualitzat el programa sencer d'aquest trimestre. Està disponible i a punt per veure al final del blog, sota les entrades.
Hi haurà, a partir de la setmana que ve, una sessió cada setmana amb convidats que s'encarregaran de presentar els films i moderar un debat entre els assistents. Aquest trimestre la majoria són professors de la Facultat de Humanitats.

Esperem que vos agradin les propostes!
Ens veim pel Cinefòrhum.

Video Caligari

2011-01-25T11:25:00.000-08:00

Deixo un dels videos de la sessió d'avui. S'haurà de pensar, de cara al trimestre que ve, d'organitzar més projeccions com aquesta...

El gabinet del Doctor Caligari

2011-01-22T01:40:00.000-08:00

La sessió d'aquest dimarts 25 de gener la dediquem a una de les pel·lícules inaugurals de l'expressionisme alemany dels anys 20: "El gabinet del doctor Caligari" de Robert Wiene, realitzada l'any 1920.

La sessió es portarà a terme el dimarts a les 15.15h a l'aula 40.148.

Aquest és un acte molt especial, ja que els convidats no són especialistes en cinema o professors que puguin donar-nos una visió àmplia i comprensiva del film, sinó que es tracta de dos músics. Al tractar-se d'una pel·lícula muda, hem encarregat al teclista Max Villavechia i al saxofonista Roman Sánchez de composar i improvisar conjuntament damunt les imatges de Wiene i les emocions i sensacions que aquestes produeixen sobre l'espectador. Serà una forma completament diferent d'aproximar-se al cinema que anem projectant al cinefòrum.

De ben segur que ens enlluernen a tots amb les seves notes!

Us hi esperem!
Tràiler amb una música, segurament bastant diferent de la que nosaltres escoltarem aquest dimarts!

Tot torna a començar

2011-01-22T01:02:00.000-08:00

Hola a tothom!

El cinefòrum de l'Assemblea d'Humanitats tornar a engegar els motors per presentar-vos una programació engrescadora i didàctica per aquest segon trimestre del Curs de la Universitat Pompeu Fabra. Fent ús de l'ajuda de la Facultat, hem pogut portar a terme un programa ambiciós que aconsegueix donar una visió transversal al tema que tractarem durant tot el trimestre: El gran criminal.

En aquesta entrada de presentació us passem el document que explica l'enfocament general que hem intentat donar al tema.
El podeu trobar aquí.

Les sessions es faran cada dimarts a les 15.15h a l'aula 40.148, una aula adaptada de l'edifici Roger de Llúria. Seran, com sempre, projeccions de films amb professors especialistes convidats que realitzaran presentacions i engegaran els debats que sorgeixen dels films visionats. Aquest trimestre també comptarem amb col·laboracions especials com ara la presència de directors, músics i professionals de la indústria cinematogràfica del país que ens podran donar mirades diferents i més profundes sobre el que anirem veient.

Molt prest tindrem tota la programació enllestida però de moment només podem anar penjant les sessions al dia a dia, i d'aquí unes setmanes podrem anunciar tota la programació tancada del trimestre.

Cal dir, per acabar, que el passat dimarts 18 de gener es va realitzar la primera sessió del trimestre amb la projecció especial d'una pel·lícula d'estrena; "Caracremada", per la qual vam comptar amb la presència del seu director Lluís Galter.

Esperem que us animeu a venir a les sessions! Totes elles s'anunciaran en aquest blog, però també a través de facebook i amb els tradicionals cartells a la Facultat.

Salut i cinema!

DESPEDIDA

2010-11-24T16:18:00.000-08:00

Finalment, ens acomiadem del cinefòrum per aquest trimestre.

Si fem memòria, podem dir que s'ha realitzat un bon programa del films indispensables que ens han donat una ampla i heterogènia visió del que seria la representació de la memòria individual en el cinema. Cada pel·lícula que s'ha projectat ha estat interpretada de forma molt diferent i cada convidat ens ha ofert un punt de vista estimulant pel que fa als autors i les imatges que hem tractat.

Des d'aquest blog s'ha proposat una breu presentació de les pel·lícules per informar als assistents del programa i esperem que així continuí durant aquest proper segon trimestre del curs a la Pompeu.

I és que el Cinefòrum no s'acaba! El segon trimestre ja s'està organitzant i coent al forn perquè estigui tot a punt per l'inici el gener. Només podem dir que de ben segur que tornarà a ser un programa enriquidor i suculent amb convidats igualment excepcionals tant d'humanitats com de comunicació i fins i tot la col·laboració d'alguna persona de fora o d'altres facultats.

Esperem que cap dels assistents es despengi i segueixin venint al cinefòrum a nodrir-se de bon cinema en el context de les humanitats!

Salut!

Moments from Everynone on Vimeo.

TREN DE SOMBRAS

2010-11-17T14:56:00.000-08:00

Dins el subtema de "Aproximacions a la naturalesa del temps" del cicle de la Memòria individual, hi entrava "Zerkalo" d'Andrei Tarkovsky, que vam visionar la setmana passada, i també "Tren de sombras" de José Luis Guerín. La primera pel·lícula espanyola del cinefòrhum d'aquest curs. "Tren de sombras" fou una pel·lícula que passà absolutament desapercebuda des de la seva realització l'any 1997. No ha estat fins a la seva edició en Dvd quan aquesta ha arribat als espectadors i ha generat una onada de crítiques i revaloritzacions importants.

A partir de les filmacions domèstiques d'un cineasta aficionat francès, Gérard Fleury, el qual va desaparèixer l'any 1930, Guerín reconstrueix la troballa dels negatius dins mateix de la pantalla. L'espectador pot observar el procés de manipulació, muntatge i desmuntatge dels originals posant de manifest la "recerca d'un rostre o un sentit". A més, Guerín filma en l'actualitat la casa on estiuejava la família Fleury i proposa respostes i contraposicions a les filmacions de principis de segle amb imatges seves, tot establint un diàleg multidisciplinar i experimental que, en paraules del crític Carlos Losilla, fan de "Tren de combras" més una experiència cinematogràfica límit que no una pel·lícula pròpiament dita. És a dir, com "El espejo" de la sessió anterior, una bobina mala de digerir però que ens demostra altres possibilitats del cinema.

La sessió es celebrarà el dimarts, 23, a les 15.15h a l'aula 40.252. A l'edifici Roger de Llúria del Campus Ciutadella.

Us deixem amb unes imatges extretes del film i un article per si voleu aprofundir en l'obra de la setmana.

Fins dimarts.

ZERKALO

2010-11-14T23:34:00.000-08:00

Quan ens vam plantejar el cicle sota la temàtica de la "Memòria individual", una de les primeres pel·lícules que ens va venir al cap fou "El espejo" d'Andrei Tarkovsky. Aquest autor, valorat i revalorat per la crítica cinematogràfica per la seva poderosa i personal estètica de la durada i la textura, com també pel profund tractament narratiu i argumental entorn problemes d'envergadura metafisica, va elaborar una petita filmografia que conforma una de les propostes més arriscades i úniques de la història del cinema. Amb aquest film, Tarkovsky intentà reproduir els seus records d'infància amb múltiples línies narratives, diferents punts de vista (mare, nen, pare, àvia) i amb una trama paral·lela que ens parla de la història de Rússia des del transfons més autobiogràfic.

Un film on poesia i cinema formen una sola peça i en el que l'espectador s'ha de deixar endur per les imatges i el temps de les seqüències.

La convidada d'aquesta setmana és Tamara Djermanovic, professora de Literatura Russa i estètica moderna i contemporània en la carrera d'Humanitats.

Sessió: dimarts, 16 de novembre
15.15h a l'aula 40.252.

Us hi esperem!

una de les seqüències més enigmàtiques i on podreu veure de què va tot plegat

a dalt hi ha una de les polaroids que Tarkosvky va fer durant el rodatge de "El espejo".

REMINISCENCES OF A JOURNEY TO LITHUANIA

2010-11-03T14:20:00.001-07:00

La sessió d'aquesta setmana ens porta una autèntica raresa. Jonas Mekas es defineix com un autor més que no un director. Un autor en majúscules que ha utilitzat el llenguatge cinematogràfic com un mitjà d'expressió orgànic i ha fet de les mil "camaretes" que ha tingut una autèntica eina artística. Les seves mans marcades pel temps han agafat desenes de càmares i han sabut captar amb la força de l'instant present viscut amb tota la seva intensitat. Si "Caro Diario" va ser un exemple de la ficcionalització d'un diari personal que sota la seva aparença de espontaneïtat amagava un guió absolutament pensat, "Reminiscences of a journey to Lithuania", 1972, és un diari filmat totalment verídic en primera persona per aquest pioner del cinema vanguardista que va saber recollir la petjada dels seus antecessors, com ara Maya Deren. Mekas va conviure amb l'escena experimental i del pop art nordamericana dels anys 50 i 60, amb noms com ara Andy Warhol, Dalí o Allen Gingsberg.

La sinposi que descriu el nostre film és tan simple com "la narració del viatge de retorn de Mekas al seu poble natal, Semeniškiai, a Lituània, que va abandonar en l'inici de la Segona Guerra Mundial". És una de les seves peçes més reconegudes entre la seva immensa obra (unes pel·lícules), per la seva importància estètica, cultural i històrica.

Esperem que la convidada ens pugui donar llum a semblant document. Es tracta d'Ana Petrus, realitzadora de documentals i crítica de cinema col·laboradora a revistes com "Cahiers du Cinema", "Blogs&Docs", "Contrapicado.net" o "Miradas de cine", entre d'altres dedicacions com l'ensenyament. Segur que ella ens obre les portes a la comprensió i valoració d'aquesta pel·lícula inusual i que, a vegades, pot resultar profundament difícil de rebre.

La sessió es realitzarà el
Dimarts, 9 de novembre
a les 15.15h a l'aula 40.252.

Esperem que la gaudiu en tota la seva plenitud! Us hi esperam!

Hem trobat un vídeo a youtube que, a mode de videoclip, s'utilitzen imatges del films de Jonas Mekas per il·lustrar una cançó del grup de folk "Appleyard College", és polit.

CARO DIARIO

2010-10-28T13:39:00.000-07:00

Benvolguts,

la sessió de la setmana que s'apropa serà dimecres, dia 3 de novembre a l'aula 20.049. Com sempre l'hora és les 15.15h.

Seguint amb l'estela italiana, aquest cop es projecta "Caro Diario" (1993) del realitzador Nanni Moretti, una espècie de road-movie en Vespa on el mateix director afirma "col·leccionar experiències per la seva nova pel·lícula". Així tenim un diari de rodatge o diari personal del narrador-director, dividit en tres episodis ("En la meva Vespa", "Illes" i "Metges") que relaten diferents anècdotes còmiques que li van succeint al protagonista.

El convidat que col·laborarà amb el debat és el professor Jorge Carrión, autor de la novel·la "Los muertos" i professor en el Màster d'Escriptura Literària de la Pompeu. Ell mateix es va oferir de presentar el film i de ben segur que ens ofereix una lectura interessant i polièdrica després del visionat, en la xerrada-debat on s'espera la vostra participació.

Esperem que vos agradi. Posam un tràiler bastant dolent i amb un so desastrós per il·lustrar-vos-la.

AMARCORD

2010-10-20T01:06:00.000-07:00

Arriba una de les sessions més esperades d'aquest cicle. Ens plau presentar la joia del clàssic italià Federico Fellini "Amarcord", realitzada al 1973 a partir dels records més intensos i significatius de l'autor en el seu poble natal. Tota una passarel·la de personatges que es van succeïnt davant la mirada de l'ésser que creix, acompanyat per l'espectador, a mesura que avança el film. Fellini proposa inoblidables seqüències difícils de classificar, ja que es mouen entre el retrat més realista i vívid d'una col·lectivitat mediterrània i la recreació onírica i fantasiosa dels records d'infància.

També ens agradaria animar-vos a assistir per la presència com a convidat especial d'Iván Pintor, professor de Tendències del cinema contemporani a Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, el qual s'encarregà de coordinar el cicle de conferències i projeccions dins el marc de la esplèndida retrospectiva del director "Fellini. El circ de les il·lusions", realitzada al Caixafòrum a principis d'aquest any 2010. Pintor realitzarà, com de costum, una presentació del director i el film i després del visionat, en podrem parlar tots plegats amb l'oportunitat d'introduir-nos en l'univers Fellini de la mà d'un especialista.

La sessió es realitzarà el proper:
Dimarts, 26 d'octubre a les 15.15h a l'aula 40.S16
(en el passadís soterrani de l'edifici Roger de Llúria)

Nota de premsa de l'exposició del Caixafòrum

LE LOCATAIRE

2010-10-18T12:04:00.000-07:00

Us posem les notes escanjeades preses durant la projecció del film i en la xerradeta/discussió posterior al bar de Jaume I:
(si algú ho desxifra potser li donen algun premi d'investigació o així...)

En aquesta sessió del cinefòrhum presentem "Le locataire", traduïda com "El quimérico inquilino" de Roman Polanski. És la tercera sessió d'aquest trimestre. És l'únic film que no té convidat especial, sinó que simplement es realitzarà una discussió/debat entre els assistents a la projecció.

Aquest film, realitzat l'any 1976 és considerada una de les millor pel·lícules del seu director tot i l'absolut fracàs i decepció que generà la seva estrena. El francès d'origen polac Roman Polanski produeix un thriller que es mou amb fluidesa entre l'humor negre i el drama; i on els límits de la realitat i l'absurd queden molt esvaïts. Amb el punt de partida d'un llogater que arriba al seu nou pis a París, on l'última persona que hi va viure s'acabà suïcidant, Polanski aconsegueix endinsar-se dins la ment del nou habitant a través dels impulsos subconscients de la desconeguda. La protagonitza el mateix director i aquesta és la tercera peça que conformaria la seva "trilogia d'apartaments", juntament amb "Repulsión" (1965) i "La semilla del diablo" (1968).

La sessió començarà a les 15.15h a l'aula 40.S16 del Campus de Ciutadella de la Pompeu Fabra. Us deixem amb el cartell, el tràiler de la pel·lícula i la crítica a "Contrapicado.net" per anar fent boca.

Crítica: http://www.contrapicado.net/filmoteca.php?id=29

JOHN FORD

2010-01-31T09:08:00.001-08:00

"The man who shot Liberty Valance", de John Ford.

Anunciem la pròxima sessió del Cinefòrhum, aquest dimecres 3 de febrer, com sempre, a les 15h a l'aula 20.101. La pel·lícula, de l'any 1962, ens serveix per a presentar la forma clàssica del western, que es revisarà en les dues sessions següents, amb la projecció de "Yojimbo" de Kurosawa i "The shooting" de Monte Hellman.

Aquesta sessió és especial, ja que comptarem amb la participació del professor Fran Benavente, crític de Cahiers du Cinema i amant confessat de les pel·lícules de Ford.

Deixem el cartell que hem fet i el tràiler.
Gran tràiler, autèntic fort! Mirau hi ha les mateixes lletres que al cartell! iuhu!

Vos hi esperem!

Programa 2n Trimestre

2010-01-20T11:15:00.000-08:00

Anunciem el programa previst per aquest segon trimestre de Humanitats. Hem de tenir en compte que és un programa de propostes flexibles que, segons la disponibilitat i opinió dels professors, podria veure's alterat pel canvi d'alguns títols o pel canvi d'ordre en les projeccions. Però, en un principi, aquests són els títols escollits per la comissió.

El cicle conté un repàs pels principals moviments del cinema en un intent de posar en diàleg i confrontació diverses estètiques i llenguatges, esperem que vos agradi i sigui un incentiu a assistir a alguna de les sessions proposades. Cada setmana s'anunciarà la pel·lícula i el professor convidat amb informació adequada perquè es pugui consultar abans de la projecció i així assistir amb una base mínima d'informació per al debat posterior.

Gràcies guapos!

CALENDARI
2n Trimestre

Expressionisme vs. formalisme
20/01/10. M, el vampiro de Dusseldorf (1931) de Fritz Lang.
27/01/10. Man with a Movie Camera (1929) de Dziga Vertov + curts d'animació de principis de segle.

Western vs Eastern (i la relectura contemporània del gènere)
03/02/10. The man who shot Liberty Valance (1964) de John Ford.
10/02/10. Yojimbo (1961) d’Akira Kurosawa.
17/02/10. Pat Garret & Billy the kid (1973) de Sam Peckinpah. (altres opcions: Wim Wenders i Jim Jarmusch)

Classicisme vs Renovació
24/02/10. Recuerda d'Alfred Hitchcock.
03/03/10. Roma, città apperta (1945) de Roberto Rossellini. (Neorealisme italià)
10/03/10. Les 400 coups (1959) de François Truffaut. (Nouvelle Vague)

Potser s'afegirà el curtmetratge Une partie de campagne (1936) de Jean Renoir a la de Truffaut com a exemple del cinema realista francès, un dels antecedents a la nouvelle vague .

M

2010-01-20T10:43:00.000-08:00

Avui, és a dir, dimecres 2 de gener de 2010, hem projectat al cinefòrhum "M, el Vampiro de Düsserldorf" (1931) de Fritz Lang. Hem estat poquets però ha sorgit un debat al bar prou remarcable a partir de recerques atzaroses al google, càlculs per a les pròximes sessions, barrets verds i altres coses en blanc i negre.

Pels que no heu pogut venir, deixem aquí el tràiler youtuberu del films que ha estat força interessant des del punt de vista del llenguatge, ja que és un gran exemple de l'introducció primigènia del so en el cinema i l'ús i la investigació que en fa Fritz Lang en aquesta pel·lícula (Xavi dixit, restum comentit). Esperem que a la pròxima sessió, que s'anunciarà en breu en aquest blog, estigui digue'm-ne "més concorreguda"...

una abraçada als cinefhumetes i als visitants esporàdics,

TRÀILER

També ens permetem deixar aquí penjada la primera seqüència per qui no pugui estar-se de pegar-li un cop d'ull que, al meu entendre, és de les més belles i poètiques de la pel·lícula.

Tornem a començar, que ha estat bona

2010-01-11T11:51:00.000-08:00

Així és, tornem a començar el Cinefòrum de l'Assemblea d'Humanitats amb el nou inici de trimestre. De moment hem quedat aquest dijous, 14 de gener, a les 11h al Bar de l'edifici Jaume I per fer una reunió oberta per a decidir el programa per aquest trimestre o, si no arribem a tant, decidir quina pel·lícula posarem la setmana que ve i quin professor/alumne podem avisar per a presentar-la.

De moment, demà es demanarà l'aula de sempre pels dimecres de 15h a 19h per a projectar les pel·lícules. La intenció per aquest trimestre era dissenyar un programa basat en cicles o al voltant d'una temàtica concreta que doni coherència i unitat a la sel·lecció de films que es proposi. De totes maneres, totes les propostes són benvingudes, dijous en parlarem tots plegats amb un cafè calent entre les mans.

Salut cinehúmens!

David Lynch - Atrapar al pez gordo from Gerardo Cotera on Vimeo.

CONFIDÈNCIES

2009-11-29T14:57:00.000-08:00

Aquest proper dimecres, 2 de desembre, es presenta el film "Gruppo di famiglia in un interno" (traduïda per "Confidencias"), de Luchino Visconti i realitzada al 1974. Un clàssic del director de "Morte a Venezia" o "Il Gattopardo" que narra la vida solitària d'un professor nordamericà retirat a una vila de Roma. Els seus dies rutinaris es veuran torbats per l'aparició d'uns extranys i vulgars inquilins italians de grans ambicions i prejudicis.

Comptarem amb la presència del professor de llengua i literatura catalana Miquel Gibert al debat posterior a la pel·lícula, que ell mateix ha seleccionat per aquesta sessió de CinefòrHum.

TRAILER (en italià)

Ens veiem dimecres, a les 15 a l'aula 20.017!

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO/ Dimecres 25 de novembre/ Amb la presència del director, ORIOL PORTA

2009-11-23T07:43:00.000-08:00

Bon dia a tothom!

Aquesta setmana tindrem l'honor d'acollir al nostre cienfòrHum el llargmetretge documental dirigit per Oriol Porta: HOLLYWOOD CONTRA FRANCO, i presentat pel mateix Oriol Porta. La pel·licula va a buscar l'impacte que va crear la Guerra Civil espanyola al cinema americà d'aleshores, on es mostra el recolzament de molts artistes a la banda Republicana. I a la cinta hi destaquen fragments de diverses pel·lícules i entrevistes a actors, productors o d'altres experts, amb noms com Susan Sarandon o Alvah Bessei.

Per a més informació consulteu la pàgina web de la pel·lícula:
http://www.hollywoodcontrafranco.com/

Us he esperem a tots, amants del sèptim Art, que amb la especial presència del director, Oriol Porta, hem canviat la nostra habitual aula, 20.017, per la 40.008 a l'edifici Roger de Llúria.

Apa, ens veiem dimecres!

dimecres, 18 de novembre

2009-11-13T14:24:00.000-08:00

Cinefòrhumets i etes!

Anunciam la pròxima sessió del nostre estimat Cinefòrum, el dimecres que ve, 18 de novembre, com sempre, a les 15h a l'aula 20.017. Es projectarà "El espíritu de la colmena" de Víctor Erice, per a molts, una de les obres mestres del cinema espanyol. Segurament Erice és més conegut a fora que en les nostres terres, fet que és una llàstima (o una virtut segons com es miri). El que sí que podem afirmar és que els seus films són una meravella i a vegades es deixen bastant de banda. Víctor Erice és una home de poques paraules que té poca vida pública i només ens ha regalat tres llargmetratges (El espíritu de la colmena, El Sur i El sol del membrillo), juntament amb algunes joies en format de curtmetratge. Un dels que més renom ha tingut ha estat "Alumbramiento" (2002), una peça que forma part de la pel·lícula "Ten Minutes Older: the trumpet", en col·laboració amb alguns altres mestres del cinema actual com Werner Herzog, Jim Jarmusch, Aki Kaurismaki, Chen Kaige o Wim Wenders, entre d'altres. Si vos interessa, a youtube hi està penjat de forma íntegra. Això sí que fa venir saliveta...

També deixam el tràiler de "El espíritu de la colmena" (1973)

Com es nota que és de fa uns anys, ja no estem acostumats a veure presentacions així! També hem trobat una pàgina de "Tijeretazos", on hi podeu trobar fragments del guió original i una bona entrevista revisada pel mateix director, on es parla sobre la pel·lícula i les altres obres seves, totes elles precioses.

Tijeretazos

Vos hi esperam a tots!!!

(com es nota que ens fa moltíssima il·lusió projectar aquesta pel·lícula... bellesa en moviment)

pròximament al cinefòrhum...

2009-11-12T16:03:00.000-08:00

Estem preparant quelcom de gran envergadura. No, no és que haguem aconseguit que l'Argullol vingui a comentar l'última pel·lícula de Michael Bay (que no estaria gens malament) es tracta d'una cosa encara més megalòmana: una projecció d'un film premiat com a millor documental al festival de cinema independent de Nova York. El documental en qüestió: "Hollywood contra Franco". La projecció està programada pel dimecres 25 d'aquest mes.

A continuació, el tràiler:

Sí, sí, fa venir salivera.

Us hi esperem!

Dimecres 11 de novembre: "El silencio tras el disparo" i "RDA: de Marx a marcs"

2009-11-12T15:47:00.000-08:00

En el marc de la commemoració dels vint anys de la caiguda del mur de Berlín, l'IUHJVV va organitzar una jornada de conferències al voltant d'aquest tema. La Facultat d'Humanitats, coneixedora del nostre espai setmanal dedicat a la projecció de pel·lícules i al debat d'aquestes ens va convidar a participar-hi, atorgant-nos plena potestat sobre la tria de la pel·lícula, organització i conducció del debat.

Una especial i lloable comissió del cinefòrhum es va encarregar de buscar un film amb el qual poguéssim emprendre una discussió sobre tal esdeveniment històric i, no sense abans haver vist una quantitat considerable de cinema alemany (que es diu ràpid), va seleccionar la pel·lícula "El silencio tras el disparo". Un drama històric amb tints de thriller que ens explica la història d'una militant del grup terrorista conegut com a RAF que es veurà obligada a demanar asil polític a l'Alemanya de l'est i renunciar a la seva identitat. A continuació es va projectar un documental curt amb títol risible al mateix temps que cert anomenat "RDA: de Marx a marcs". Una producció de tv3 que se centra en capturar les opinions dels habitants de la RDA sobre els canvis imminents que es produirien tant en l'àmbit econòmic, social i ideològic a causa de la caiguda del mur.

Al debat vem comptar amb una participació activa de Francisco Fernández-Buey i Jordi Mir, ambdós membres del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials, Marició Janué, especialitzada en història contemporània Alemanya i Tamara Djermanovic, professora d'estètica i literatures eslaves. A grans trets, el debat va acollir temes de discussió i reflexió com ara les polítiques de control dutes a terme a l'Alemanya de l'est, fet constatable en la creació de la major xarxa d'espionatge que ha conegut el món, l'organització política i la forma de govern a la RDA així com el seu grau d'autoritarisme i la seva relació amb l'URSS, la construcció de la imatge del vençut, la intervenció de polítiques liberals en territori comunista just en el moment de la caiguda del mur i molts d'altres temes.

Agraïm, per tant, l'esforç dels organitzadors així com l'assistència dels professors i participants en general.

DIMECRES 4 de NOVEMBRE: Ça commence aujourd´hui (Hoy empieza todo)

2009-11-02T04:41:00.000-08:00

FICHA TÉCNICO-ARTÍSTICA

Título original: Ça commence aujourd´hui

Nacionalidad: Francia, 1999

Género: Drama social Duración: 117 minutos

Director: Bertrand TAVERNIER

Guión: Dominique Sampiero, Tiffany y Bertrand Tavernier

Fotografía: Alain Choquart

Montaje: Sophíe Brunet

Música: Louis Sclavis

Producción: Alain Sarde/Little Bear/TF1 Production

Reparto: Philippe Torreton (Daniel Lefebvre), María

Pittaresi (Vcaleria), Nadia Kaci (Samia), Veronique Ataly

(señora Liénard), Nathalie Bécue (Cathy), Emmanuelle

Bercot (señora Tiévaux), Betty Teboulle (señora Henry),

Gérard Giroudon (Alcalde), Didier Bezace (Inspector),

Marief Guittier (Daniel), Daniel Delabesse (Marc).

SINOPSIS ARGUMENTAL

Daniel Lefebvre es director de una escuela infantil en una zona del norte de Francia

azotada por la crisis de la minería, su única fuente de actividad económica. Frente a la rigidez del

sistema educativo y a la burocracia de las administraciones políticas (y servicios soc iales) Daniel y las profesoras de su escuela luchan por desarrollar su labor, pero la raíz de muchos de los

problemas que afrontan está fuera de la escuela. Daniel, hijo de minero y apasionado con su

trabajo, no puede ser indiferente a ese entorno social. En su lucha personal Daniel se verá apoyado

por dos mujeres, su compañera Valeria, una escultora que tiene un hijo, y Samia, una asistente

social capaz de superar los formularios.

EL DIRECTOR

Hijo de un escritor, Bertrand Tavernier (Lyon, 1941) hizo crítica de cine y escribió guiones

antes de debutar como realizador en 1963 en un film por episodios. Desde su primer largometraje

(El relojero de St.Paul, 1973 -basado en un relato de Simenon-) destacó por su enfoque social y su mirada crítica. Aunque ha abordado muchos géneros, destacan sus ambientaciones históricas (Que empiece la fiesta, El juez y el asesino, La pasión de Beatriz , La vida y nada más, La hija de

D´Artagnan, ...) y sus visiones ácidas de la sociedad francesa contemporánea: Los inquilinos, Un

domingo en el campo, Alrededor de la medianoche, La guerre sans nom, Ley 627 o La carnaza.

Hoy empieza todo (1999) desató un animado debate sobre la educación en Francia. Su última

película, Dejad pasar (2002) es una reflexión sobre los cineastas franceses que trabajaron bajo la

ocupación nazi.

PUNTOS DE INTERÉS

· La película provocó (sobre todo en Francia) una polémica entre entusiastas y detractores.

Premiada en Berlín y por algunos sindicatos de enseñantes, otros festivales la apartaron del

palmarés (no así el público) y el gobierno mostró su malestar (Jospin, primer ministro en la

fecha del estreno había sido ministro de Educación con Mitterand).

· La escuela, algunas maestras y, por supuesto, los niños son reales. El guionista, Dominique

Sampiero es profesor de instituto. El relato contiene anécdotas de su experiencia y busca

retratar arquetipos y constantes de la educación: la posición de las administraciones políticas

(el alcalde comunista) y educativas (el inspector), la burocracia de los servicios públicos

(excusas de la responsable de la asistencia) y la conexión entre problemas escolares y sociedad.

· Destaca el análisis de las diferentes posturas que adoptan los educadores ante los problemas: el

inspector, el director que defiende las curvas de rendimiento, la profesora veterana, la novata y,

especialmente, el comprometido director Daniel Lefebvre.

· Daniel, pese a su experiencia como pedagogo (y su excelente habilidad con los niños) no sabe

manejar la relación con el hijo de su compañera y también le cuesta relacionarse con algunos

padres. Pero nos muestra siempre su capacidad para actuar su energía contagiosa.

· El film nos golpea con el contraste entre las tiernas miradas de los niños y la brutalidad del

entorno dominado por el paro, el alcoholismo, el frío y la pobreza.

· Por ello, la película va más allá de una mirada sobre la escuela, es una disección de cierta parte

de la realidad frecuentemente olvidada por los medios. Es una denuncia y, al mismo tiempo, un

canto a la solidaridad, al coraje social y a la imaginación.

· Para acentuar esa mirada "documental" utiliza con frecuencia planos-secuencia y travellings

con la cámara al hombro.

· Pero hay también una mirada poética e individual como se destaca mediante los planos

generales con voz en off que lee textos y poemas.

· ¿Por qué se titula hoy empieza todo (una traducción más exacta sería esto empieza hoy) ?

TRAILER:

FILMOGRAFÍA

Escuela y sociedad en crisis.

· Rebelión en las aulas de James Clavell (G.B., 1967) ¡Qué lejos parecía ésto en los 60´!

· If... de Lindsay Anderson (G.B., 1968) Una brillante reflexión sobre violencia escolar.

· ¡Arriba Hazaña! de J.Mª Gutiérrez (España, 1977) La transición española desde un colegio.

· Mentes peligrosas de John Smith (EE.UU, 1995) Profesora en barrio duro con happy end.

· Las delicias de ser profe de Gérard Lauzier (Francia, 1996) La dura periferia parisina.

Torna el blog

2009-10-29T08:30:00.000-07:00

Després d'alguns problemes logístics, finalment torna amb vosaltres el blog del cinefòrum de l'Assemblea d'Humanitats. Ja portem tres sessions aquest curs:

Sessió 1: La ola (2008), de Dennis Gansel. Amb la professora Marició Janué vam parlar de què representa el nazisme pels alemanys d'avui en dia i vam discutir l'experiment del protagonista.
Sessió 2: El séptimo sello (1957), d'Ingmar Bergman. El debat ens va portar a parlar del sentit de la vida amb el professor Víctor Farías. O a evitar fer-ho.
Sessió 3: Tristram Shandy (2005), de Michael Winterbottom. El professor Antonio Monegal ens va parlar de la relació entre la novel·la i la pel·lícula i vam debatre sobre els recursos narratològics utilitzats per transmetre l'esperit del llibre d'Sterne.

A partir d'ara us anirem informant periòdicament aquí mateix.

Fins l'any vinent!

2009-06-17T23:40:00.000-07:00

Macus i maques,
La temporada 2008-2009 ja ha acabat. Des de l'organització de cinefòrum (Agnès, Fidel, Ester, Adrià i Sergi) volem donar les gràcies a:

- Tota l'Assemblea d'Humanitats
- Els professors que han pogut venir o ajudat: Domingo Ródenas, Amador Vega, Francisco Fernández Buey, Marina Picazo, Victor Farías, Octavi Rofes, Jordi Mir, Jordi Ibañez, Javier Romero (UB), Blai Guarné i Luis Ortiz.
-A qui han col·laborat: Manu Vidal. I Albert Elduque i Enrique Aguilar de Contrapicado.net
-A la facultat d'Humanitats, per facilitar l'espai i el material emprat.
-A tots aquells que heu asistit.

Moltes gràcies a tots per fer del cinefòrum un lloc d'aprenentatge i d'enriquiment personal. Esperem i desitjem que l'any vinent sigui encara millor.

Però abans d'acabar, voldriem deixar el link d'unes webs que són d'interès:

http://www.contrapicado.net
http://www.labutaca.net/proximos.htm
http://www.imdb.com/

De nou, moltes gràcies i fins aviat,

L'Organització de cinefòrum de l'Assemblea d'Humanitats.

Sessió 17 de juny: Chungking Express

2009-06-15T11:51:00.000-07:00

(Info: Filmaffinity)

TITULO ORIGINAL Chong qing sen lin (Chungking Express)

AÑO 1994

DURACIÓN 103 min.

PAÍS Hong Kong

DIRECTOR Wong Kar-Wai

GUIÓN Wong Kar-Wai

MÚSICA Frankie Chan, Roel A. García

FOTOGRAFÍA Christopher Doyle, Wai-keung Lau

REPARTO Brigitte Lin, Chin Hsia, Takeshi Kaneshiro, Tony Leung (AKA Tony Leung Chiu Wai), Faye Wong

PRODUCTORA Jet Tone Productions

Drama. Romance / SINOPSIS: Dos historias de amor independientes que se desarrollan en el popular barrio turístico de Tsimhatsui, en Hong Kong. La primera describe el fugaz encuentro entre un joven policía en plena crisis amorosa y una misteriosa mujer fatal traficante de drogas. La segunda se centra en el singular romance entre un solitario y sencillo agente de policia y la joven camarera del pobre bar donde aquél suele comer. (FILMAFFINITY)

----------------------------------------

"Digna de ver y recordar" (Carlos Boyero: Cinemanía)

----------------------------------------

"Wong Kar-Wai logra que las dos historias de amor se conviertan en dos detonaciones, en dos explosiones de emoción. (...) Es la magia de un director inigualable." (Miguel Ángel Palomo: Diario El País)

----------------------------------------

Encumbrada por la prestigiosa revista Cahiers du Cinéma y por Quentin Tarantino. (FILMAFFINITY)

----------------------------------------

Vinicius de Moraes

2009-06-10T13:22:00.000-07:00

En relació a la part musical que s'ha parlat avui al fòrum, us deixo un link on podreu baixar-vos alguns àlbums de l'artista Vinicius de Moraes (personalment també us recomano que mireu d'escoltar alguna cosa de Toquinho).

http://www.taringa.net/tags/Vinicius%20de%20Moraes

Una abraçada macus, maques i Fidel,,

Sergi

Avís d'última hora: Orfeo Negro

2009-06-10T04:10:00.000-07:00

Sentim comunicar que el professor J.J. Mussarra no podrà assistir aquesta tarda al cinefòrum.

Atentament,

L'Organització de Cinefòrum de l'Assemblea d'Humanitats.

Sessió 10 de juny: Orfeo Negro

2009-06-09T04:46:00.000-07:00

Amb la col·laboració de Joan Josep Mussarra, qui:

Area de coneixement: Filologia Llatina.
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona, l'any 1993.
Llicenciat en Filosofia Clàssica per la Universitat de Barcelona, l'any 2000.
Línees d'investigació: filologia clàssica.

INFO (Filmaffynity):

TITULO ORIGINAL Orfeu negro

AÑO 1959

DURACIÓN 103 min.

PAÍS Francia

DIRECTOR Marcel Camus

GUIÓN Vinicius de Moraes & Marcel Camus (Obra: Vinicius de Moraes)

MÚSICA Antonio Carlos Jobim & Luis Bonfa

FOTOGRAFÍA Jean Bourgoin

REPARTO Breno Mello, Marpessa Dawn, Lourdes de Oliveira, Jorge dos Santos, Lea Garcia, Adhemar da Silva

PRODUCTORA Coproducción Francia-Italia-Brasil

1959: Oscar Mejor película extranjera. 1959: Cannes: Palma de Oro / Drama / Adaptación del mito griego ambientado en el carnaval de Río de Janeiro. La bella Eurídice llega a la ciudad brasileña de Río de Janeiro en vísperas de su famoso carnaval, invitada por una prima que vive en los arrabales de la ciudad. Hasta el lugar llega en un tranvía cuyo conductor, un guitarrista llamado Orfeo, se fija en sus encantos. Sin embargo su relación se verá afectada por las sospechas de su celosa novia. (FILMAFFINITY)

----------------------------------------

Orfeo conduce un tranvía directo a la tragedia... a ritmo de samba. Ganadora -nada menos- que del Oscar a la mejor película extranjera y de la Palma de Oro en el Festival de Cannes, "Orfeu negro" levantó la admiración allá por donde se estrenaba por su colorido y contagiante musicalidad. La crítica americana dijo de ella: "un film superlativo que tiene todas las cualidades de un genuino clásico. Su sensacional fotografía captura tanto el mágico espíritu de la leyenda original como la relumbrante efervescencia de Brasil". Además, despertó en todo el mundo -y especialmente en Estados Unidos- un inusitado interés por la bossa nova. (Pablo Kurt: FILMAFFINITY)

"Una explosión colorista y arrebatadora de imágenes fascinantes que, bajo su impactante belleza visual, desarrolla una tragedia (...) obra inclasificable de un cineasta que asombró con un filme que rebosa fatalidad, que arrolla al espectador y le envuelve en un caleidoscopio de secuencias explosivas" (Miguel Ángel Palomo: Diario El País)

AULA 20025 A LES 15H!

Los espigadores y la espigadora

2009-06-02T14:27:00.000-07:00

AÑO 2000

DURACIÓN 82 min.

PAÍS [Francia]

DIRECTOR Agnès Varda

GUIÓN Agnès Varda

MÚSICA Joanna Bruzdowicz, Isabelle Olivier, Agnès Bredel, Richard Klugman

FOTOGRAFÍA Stéphane Krausz, Didier Doussin, Pascal Sautelet, Didier Rouget, Agnès Varda

REPARTO (Documentary)

PRODUCTORA Agnès Varda

Documental / Por aquí y por allá, en Francia, Agnès Varda se ha encontrado con espigadores, recolectores y gente que busca entre la basura. Por necesidad, puramente por azar o por obligación esta gente recoge objetos desechados por otros. Su mundo es sorprendente. Y la directora también es un especie de espigadora, recogiendo imágenes para este documental tan personal. (FILMAFFINITY)

Aula 20025 a les 15h!

Sessió 28 de maig: Persépolis

2009-05-25T13:04:00.000-07:00

2007: Nominada al Oscar a la mejor película de animación / Animación. Drama / SINOPSIS: Narra la conmovedora historia autobiográfica de una niña iraní en pleno fundamentalismo islámico, desde la revolución islámica hasta nuestros días. Cuando los fundamentalistas toman el poder forzando a las mujeres a llevar velo y encarcelando a miles de personas, Marjane descubre el punk, ABBA y a Iron Maiden mientras vive el terror de la persecución del nuevo gobierno y la guerra de Irán e Irak. Como adolescente la envían a Europa, donde por fin puede comparar otras culturas con el fundamentalismo religioso del que escapó. Eventualmente la protagonista se adapta bien a su nueva vida, pero no soporta la soledad y vuelve con su familia, aunque eso signifique ponerse el velo y sentirse sometida a una sociedad tiránica... Con las voces originales en francés de Catherine Deneuve y Chiara Mastroiani. (FILMAFFINITY)
----------------------------------------
"Didáctica y tierna, trágica y emocionante, realista y mágica, cómica y atroz, todo a un tiempo" (Javier Ocaña: Diario El País)
----------------------------------------
"La conversión del tebeo en película no altera la funcionalidad ni la gracia o espectacularidad del producto (...) Puntuación: *** (sobre 5)." (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)
----------------------------------------
"Animación limpia y fiel al estilo de los libros pero aún así de gran inventiva (...) Nunca sucumbe a lo previsible o lo sentimental (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Nando Salvá: Cinemanía)
----------------------------------------
"Constituye una novedad en el género de animación (...) conserva en todo momento un envidiable sentido del humor que evita el victimismo y el lamento. (...) Puntuación: *** (sobre 5)." (Francisco Marinero: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Persepolis me parece espléndida, el cómic y la película. Esa señora es muy lista, siempre tendrá problemas, también en Occidente." (Carlos Boyero: Diario El País)
(Filmaffinity)

Sessió 20 de maig: Ohayô

2009-05-19T17:00:00.000-07:00

Film: Buenos días (Ohayô)
Any: 1959
Direcció: Yasujiro Ozu
Guió: Kôgo Noda, Yasujiro Ozu
Sinopsis: L’aproximació a la quotidianitat d’un barri de Tokio a les acaballes de la dècada dels 50 ens introdueix en la consideració dels mecanismes discursius que conformen d’un mode penetrant i durador la vida social. Reconeguda comèdia de Yasujiro Ozu, constitueix un testimoni imprescindible del seu cinema més etnogràfic. (Blai Guarné)

Sessió 6 de maig: El Arco

2009-05-05T06:51:00.000-07:00

SINOPSIS: Un viejo pescador vive en medio del mar con una muchacha a la que recogió cuando era niña. El viejo pescador espera que ella cumpla 17 años para desposarla. Mientras tanto, prepara la dote, la protege contra los hombres que vienen a pescar a su barco e intentan propasarse con ella. Su única forma de protegerla es disparando con el arco, un arco que también le sirve para adivinar el futuro y como instrumento musical. Un buen día, un grupo de pescadores desconocidos sube al barco, entre los que se encuentra un joven universitario. El chico y la muchacha se enamoran. El viejo pescador sabe que su sueño ha llegado a su fin... (FILMAFFINITY)
------------------------------

----------
"Junto a imágenes innegablemente poderosas, posee una fotografía horrorosa y una música deficiente. (...) una gran idea desaprovechada por un desarrollo minimalista en exceso." (Javier Ocaña: Diario El País)
----------------------------------------
"El exotismo palidece en comparación con la rareza de los protagonistas, que Kim Ki-Duk quiere poética (...) Puntuación: * (sobre 5)." (Francisco Marinero: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Para amantes de las películas hermosas. (...) Magnífica. (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Nuria Vidal: Fotogramas)

Sessió 29 d'abril: Persona d'Ingmar Bergman

2009-04-26T15:44:00.000-07:00

Benvolguts i benvolgudes, us informem que aquesta setmana hi ha una sessió fora del campus. Es projectarà Persona a la Filmoteca de Catalunya i em volgut, acord amb el nostre llistat per aquest trimestra, fer la visualització allà.

Persona, d'Ingmar Bergman:

Persona es una película de Ingmar Bergman, dirigida, escrita y producida por este cineasta en 1966. Es uno de los filmes más audaces del director sueco, desde un punto de vista formal, ya que introduce numerosos elementos vanguardistas de las corrientes renovadoras del cine de la nouvelle vague francesa y del free cinema anglosajón.

Elisabeth, es una conocida actriz teatral que durante una representación de Electra se queda sin habla. Ingresada en un hospital, aunque no sufre ningún tipo de enfermedad continua sin pronunciar sonido alguno. Para sacarla de su mutismo, se traslada junto con Alma, su enfermera a una idílica casita de verano.

Allí se establecerá una relación entre ellas que se convertirá casi en simbiosis. Alma sustituye el silencio de Elisabeth con sus propios relatos, en los que confesará sus más íntimos secretos a la actriz. La aparición del marido de Elisabeth acabará por materializar la intensa conexión que se ha establecido entre las dos mujeres. (Wikipedia)

Direcció:
Av. de Sarrià, 33
17h a 20.30h.
Preu: 2€
L5 - Hospital Clínic.

Mapa:

Ver mapa más grande

http://maps.google.es/maps?f=d&source=s_d&saddr=Universitat+Pompeu+Fabra&daddr=Av.+Sarri%C3%A0+33&hl=es&geocode=&mra=ls&sll=41.374232,2.152119&sspn=0.065052,0.154495&ie=UTF8&z=14

Sessió 22 d'abril: Cinema Paradiso (aula 20025)

2009-04-20T15:16:00.000-07:00

La película es un largo homenaje al género cinematrográfico. En un largo raconto narra la historia de un respetado director de cine (Salvatore, interpretado por Jacques Perrin) que vuelve a su antiguo pueblo siciliano para acudir al funeral de su viejo amigo Alfredo (interpretado por Philipe Noiret), el antiguo proyeccionista del cine Nuevo Cinema Paradiso y también artífice de su pasión por el cine en su infancia y juventud. La película constituye un retrato sentimental de la Italia de la posguerra y una declaración de amor al cine.

Esta obra cinematográfica es la suma de tres características cruciales en la elaboración de una película: está dotada de una historia minuciosa, que trae consigo un análisis profundo, y estos dos factores están expresados con amplia versatilidad técnica en la realización.

El director italiano muestra en esta película la historia de Totó (cuyo nombre real es Salvatore), un personaje que tiene un amigo bastante cercano y mayor (Alfredo), de quien aprende –gracias a su extremo ahínco- las técnicas de proyección de películas.

“Totó”, como prefiere ser llamado el protagonista, tiene problemas económicos en su niñez porque su padre se ha ido a la guerra, por lo que debe tocar las campanas en la iglesia del pueblo (la historia se desarrolla en un pueblo de Sicilia, Giancaldo, en 1954; coincide con su adolescencia). Como el sacerdote para quien trabaja es el dueño de “Cinema Paradiso”, el teatro donde los ciudadanos asisten para ver las noticias y películas, Totó se acerca a Alfredo, quien cede ante su insistencia en el aprendizaje de las técnicas de proyección.

Con el paso de los años, Totó perfecciona sus conocimientos, aplicándolos cuando debe reemplazar a Alfredo después que éste sufre un accidente ocurrido por una manipulación inadecuada de las cintas en una proyección, y que da lugar a la reconstrucción del teatro. Mientras esto sucede, Totó crece y vive su primera experiencia de amor. Después de muchos años, contrariando el consejo de Alfredo, pero forzado a asistir a su funeral, Totó vuelve al pueblo, donde recuerda su infancia y juventud, acompañado de la nostalgia que despiertan ciertas cosas que su madre y Alfredo guardaron para él.

La cinta tiene una historia conmovedora, que se apoya fuertemente en un formidable manejo de la fotografía y sonido. Además, es un homenaje al cine antiguo (pues hay decenas de referencias en imágenes y diálogos, desde Jean Renoir hasta Charles Chaplin), al cariño por el cine, a su historia y técnicas… pero ante todo, es una reflexión sobre la fuerza de voluntad. (Wikipedia)

Informació tercer trimestre

2009-04-16T04:20:00.000-07:00

Us deixo el llistat de les pel·lícules que projectarem aquest trimestre amb les dates pertinents:

Pulp Fiction (Tarantino): 14 d’abril de 2009
El Proceso (Welles): 21 d’abril de 2009
Paris, Texas (Wim Wenders): 28 d’abril de 2009
Danzad, danzad malditos (Sidney Pollack): 5 de maig de 2009
Persépolis (Satrapi/ Paronnaud): 12 de maig de 2009
Chungking Express (Won Kar wai) 19 de maig de 2009
Persona (Bergman): 26 de maig de 2009
La Espigadora y los espigadores (Agnes Varda): 2 de juny de 2009
Apocalypse Now (Coppola): 9 de juny de 2009
Peli Sorpresa!: 16 de juny de 2009

La llista és aquesta i no hi ha previst cap canvi, encara que sempre estem oberts a recomanacions d’última hora. També, cal dir, que el dia pot variar de dimarts a dimecres (però amb mateix horari) si l’assistència no és tan bona com al trimestre passat.

Pulp Fiction: La Biblia de la modernidad. (Article de contrapicado.net)

2009-04-15T23:25:00.001-07:00

Por Carlos Balbuena

De Tarantino, y de Pulp Fiction en particular se ha dicho de todo, para bien o para mal, y casi siempre exageraciones. No creo (y esta es una de las más habituales exageraciones cuando se trata de hablar de Pulp Fiction) que Tarantino haya redefinido el cine del siglo XX con esta película. ¿Cuántos antes que él lo definieron y redefinieron una y otra vez hasta acabar por devaluar los conceptos de definición y redefinición? Lo que sí hemos de reconocerle a Tarantino, sin embargo, es el haberse convertido en el icono de una cierta postmodernidad cinematográfica, en la cabeza visible de una generación de cineastas cuyo principal activo, por pura acumulación de generaciones (ya teníamos esto en la generación de De Palma, Scorsese o...... Wenders; ¡cuánto más en la de Tarantino!) es la ingente cantidad de referentes que manejan, no solamente cinematográficos, sino culturales en un sentido amplio; referentes que van desde las formas más elitistas del arte hasta las más populacheras formas de expresión, y que, por lo tanto, son capaces de conectar con las expectativas de un mayor abanico de espectadores. Pero Tarantino no es solamente el referente para un público más o menos joven, ávido de un entretenimiento que encaje bien con sus renovados intereses, lo es también para sus compañeros de generación y, sobre todo, para los cineastas que han ido surgiendo en los últimos cinco años. Se ha convertido en una especie de gurú al compás de cuyos hallazgos bailan todos los demás. Y, qué duda cabe, Pulp Fiction es su Biblia, la Verdad absoluta del cine contemporáneo. Pero... ¿redefinir el cine?, eso son palabras mayores. Quedémonos (y no es poco) con que ha conseguido popularizar la redefinición del cine que había empezado unas pocas décadas antes.

Tarantino es, sobre todo, quizás antes que cineasta, un auténtico cinéfilo, un espectador indiscriminado, una rata de videoclub, de cineclub y de televisión, un devorador de cultura popular, que ha crecido como espectador aprendiendo a respetar absolutamente todo lo que le pasaba por delante de los ojos. Eso le ha convertido en una auténtica base de datos andante y pensante que, una vez convertido en cineasta ha sido capaz de escupirlo todo, casi a la manera de un Pollock del celuloide, construyendo, a base de pastiches referenciales, un potente discurso postmoderno que reflexiona (voluntariamente o no, eso es irrelevante) sobre la propia postmodernidad. En pocos cineastas contemporáneos como en Tarantino el discurso y su forma se dan la mano con tal convicción. Pulp Fiction, como antes lo había sido Reservoir Dogs (1992), después lo han sido Jackie Brown (1997) (con la que Pulp Fiction tiene mucho más que ver de lo que se suele decir) y Kill Bill (2003), y ahora lo está siendo Grindhouse (2007) (y digo Grindhouse y no Death Proof, porque el proyecto entero apesta a Tarantino), es exactamente eso: un artefacto de incontinencia referencial, cuyos retales están zurcidos con el asombroso talento de un narrador convencido de que, no solamente no hay nada nuevo que decir y de que el único discurso posible es a través de la revisión, de la reelaboración de lo ya dicho por otros o por uno mismo, sino de que es imprescindible reivindicar incluso la cultura más aparentemente insignificante, peregrina o de baja estofa. Así, Tarantino, le dedica una película entera a la memoria de uno de los principales exponentes de esa cultura populachera de la que él se había alimentado: la literatura pulp. Pulp, término del que la película presenta dos acepciones: 1. Masa blanda, húmeda e informe, exactamente igual que la estructura de la película, tan maleable, tan escurridiza, tan pulp; y también la misma masa blanda, húmeda e informe que se desparrama por la película en cantidades ingentes. 2. Revista o libro de temática escabrosa que suele imprimirse en papel basto y mal acabado: ¿Les suena?. La película toma conciencia, pues, de lo que es: un cómic sangriento cuya pulpa se extrae de la mejor tradición de la cultura popular, y nos lo dice desde el mismo título y, más allá, en la explicación posterior a la aparición del título. Tarantino nos pone en antecedentes de cuales son sus intenciones y de qué tipo de película ha pretendido hacer. Y exactamente eso es la película, una novela pulp filmada: mafiosillos de quinta categoría, putas venidas a más, chulos horteras, heroinómanos con pedigrí y boxeadores venidos a menos; ambientes marcadamente pop, fuera de contexto, pero que aluden directamente al imaginario colectivo más popular; situaciones violentas llevadas al paroxismo estilizado que hasta entonces sólo habían encontrado su sitio en el cómic; conversaciones que giran entorno a temas absolutamente banales, pero de interés casi antropológico; una banda sonora tan heterogénea y dispersa como esa masa blanda, húmeda e informe a la que alude el término pulp. Y por si todo esto fuera poco, Tarantino desempolva a otro auténtico icono del imaginario colectivo (Travolta/Manero, claro) prestigiándole y regalándole una especie de segunda juventud sin sacarle de la pista de baile. Todo auténtico y genuino pulp.

Elogio nada disimulado a la cultura de masas, a la cultura popular, al lado miserable del género negro, Pulp Fiction es lo que es porque Tarantino adora con igual intensidad a Robert Aldrich que a Godard, a Elmore Leonard que a Albert Camus, a Don Siegel que a Scorsese, a Fuller que a Melville, a john Woo que a Sonny Chiba, a Kung Fu que a Atack of The Crac Monster, a Marilyn Monroe que a Mammy Van Doren, a Elvis que a Chuck Berry, y no se avergüenza de ello, ni tiene pudor en ”robarles” el alma para incluirla en su película y hacer de ella un producto genuinamente tarantino.

Sessió 14 d'abril: Pulp Fiction.

2009-04-13T13:17:00.000-07:00

TITULO ORIGINAL: Pulp Fiction

AÑO: 1994

DURACIÓN: 153 min.

PAÍS: Estados Unidos

DIRECTOR: Quentin Tarantino

GUIÓN: Quentin Tarantino & Roger Avary

MÚSICA: Varios

FOTOGRAFÍA: Andrzej Sekula

REPARTO John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Tim Roth, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Harvey Keitel, Christopher Walken, Bruce Willis, María de Medeiros, Amanda Plummer, Angela Jones, Quentin Tarantino, Steve Buscemi.

Filmaffinity:

1994: 1 Oscar: mejor guión original. 7 Nominaciones: película, director, actor (John Travolta), actor secundario (Samuel L. Jackson), actriz secundaria (Uma Thurman), guión original, montaje. 1994: Cannes: Palma de Oro / Acción. Thriller / SINOPSIS: Jules y Vincent son dos asesinos a sueldo que trabajan para Marsellus Wallace. Antes de realizar uno de sus "trabajos", Vincent le confiesa a Jules que Marsellus le ha pedido que cuide de su novia, Mia. Comienzan a hablar sobre lo peligroso de sobrepasarse con la novia del jefe, pero llega la hora de trabajar y ambos deben ponerse en faena. Su misión: recuperar un misterioso maletín.

----------------------------------------

Tras firmar una de las más geniales óperas primas jamás realizadas, el inefable Tarantino confirma su talento en esta brillantísima película de acción, con diálogos y toques de comedia delirantes ("Soy el sr. Lobo, resuelvo problemas") al lado de escenas que rayan lo desagradable por su violencia y crudeza. Maravillosamente filmada, de nuevo sorprende su estructura narrativa y, de propina, resucitó para el cine a un Travolta gordito y magistral. Todo un clásico del cine moderno.

----------------------------------------

"Tan alabada como denostada, es una sinfonía pop que funciona por acumulación y en la que todo vale salvo el rigor." (Miguel Ángel Palomo: Diario El País)

----------------------------------------

Sessió 11 de març: Tiempos Modernos

2009-03-10T17:30:00.000-07:00

Tiempos Modernos es un largometraje de 1936 dirigido, escrito y protagonizado por el célebre actor Charles Chaplin. La película constituye un retrato de las condiciones desesperadas de empleo que la clase obrera tuvo que soportar en la época de la Gran depresión, condiciones promovidas, en la visión dada por la película, por la eficiencia de la industrialización y la producción en cadena. En la película también intervienen Paulette Goddard, Henry Bergman, Stanley Sandford y Chester Conklin. La película muestra escenas de corte futurista de la factoría en la que trabaja Charlot que podrían haber sido influenciadas por el film Metrópolis de Fritz Lang.

Tiempos modernos fue un filme a caballo entre el cine mudo y sonoro. Se incluyeron algunos efectos sonoros en la película, como música, cantantes y voces provenientes de radios y altavoces así como la sonorización de la actividad de las máquinas. Al final del film puede escucharse brevemente la voz de Charles Chaplin, que canta una versión de la canción de Léo Daniderff, Je cherche après Titine, pero con una letra sin sentido, conocida como "Charabia", cuyos sonidos tratan de asemejarse a una mezcla de francés e italiano, con alguna palabra reconocible en inglés.

Considerado como un ejemplo de filme de crítica social, el mismo Chaplin negó la relevancia que muchos han querido darle a su trabajo en este largometraje.

Sinopsis del trama

Charlot trabaja en una fábrica apretando tornillos en una cinta sin fin. Un día tiene un ataque nervioso producto del estres de su trabajo, comienza a apretar narices en vez de tornillos y termina creando el caos antes de que puedan reducirle (y echarle a la calle, claro). Una vez recuperado, es encarcelado acusado injustamente de encabezar unos tumultos callejeros. Tras su estancia en prisión, se encuentra con que la vida en la calle es bastante difícil. Entonces, intenta que lo vuelvan a encerrar echándose la culpa de un robo de un trozo de pan cometido por una huérfana que tenía mucha hambre. Los dos acaban buscándose la vida juntos. El vagabundo vuelve a trabajar en la fábrica como ayudante de mecánico. Pero la fábrica cierra a causa de una huelga y de nuevo el protagonista es detenido acusado injustamente de haber atacado a un policía durante unos disturbios. Al salir de la carcel, se encuentra con que la huérfana ha encontrado trabajo en un café en el que los camareros cantan y le promete buscarle trabajo también a él. El vagabundo(Charlot) es un camarero malísimo pero, al mismo tiempo, divierte mucho a los clientes, así que parece que han encontrado un empleo estable. Pero llegan los encargados del orfanato e intentan llevarse a la chica. Los dos consiguen escapar. En la secuencia final, ambos caminan por un camino desolado. La chica comienza a llorar, pero el vagabundo la anima a no perder la esperanza y la sonrisa. Se alejan juntos hacia el horizonte.

Sessió 04 de març: Al final de la escapada.

2009-03-02T06:52:00.000-08:00

TITULO ORIGINAL : A bout de souffle

AÑO: 1960

DURACIÓN: 89 min.

PAÍS: Francia

DIRECTOR: Jean-Luc Godard

GUIÓN: Jean-Luc Godard (Argumento: François Truffaut)

MÚSICA: Martial Solal

FOTOGRAFÍA: Raoul Coutard (B&W)

REPARTO: Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg, Daniel Boulanger, Henri-Jacques Huet, Roger Hanin, Jean-Pierre Melville, Jean-Louis Richard, Claude Mansard, Jean-Luc Godard

Michel Poiccard (Jean-Paul Belmondo) es un ex-figurante de cine admirador de Bogart que, tras robar un coche en Marsella, mata fortuitamente, y con un revólver que encuentra en la guantera, a un motorista de la policía camino de París. Allí, tras robar dinero a una amiga, va en busca de Patricia (Jean Seberg), una joven burguesa americana, sin ningún remordimiento por lo que ha ocurrido en la carretera. Patricia es una aspirante a escritora que vende el New York Herald Tribune por los Campos Elíseos. Espera escribir en el periódico y matricularse en la Sorbona. En Europa parece haber hallado una libertad que no existe en América. Michel le propone que se vaya con él a Roma a lo que ella se niega. Después de la negativa, Michel va cobrar un cheque a su código postal. Entonces sabemos que la policía le busca por la muerte del motorista.

Sessió 25 de febrer: El hombre elefante.

2009-02-24T14:16:00.000-08:00

Director: David Lynch.

Intérpretes: John Hurt, Anthony Hopkins, John Gielguld, Anne Bancroft.

Un eminente cirujano y profesor universitario llamado Frederick Treves (Anthony Hopkins) descubre en una feria ambulante a un joven (John Hurt) que es utilizado vilmente como espectáculo de freaks.

Su nombre es el de John Merrick, un personaje deforme a causa de un accidente sufrido por su madre con un elefante en tierras africanas cuando aquella se encontraba embarazada.

Merrick, un ser que derrocha amabilidad y bonhomía con la gente que le rodea, intentará ser ayudado en su inhumano sufrimiento por el caritativo médico.

Sensacional película llena de emotividad y efusión afectiva. David Lynch (en su segundo largometraje tras "Eraserhead") utiliza aquí su trazo más sensible para dibujar con mano maestra la triste vida de John Merrick, dramatizando el caso real hasta extremos harto dolorosos, dolor que van padeciendo con el personaje principal los propios espectadores (hasta tal punto está conseguido el sentido de la compasión y desconsuelo que desprende la extraordinaria caracterización de John Hurt).

El ambiente decimonónico está maravillosamente conseguido por parte de una fotografía en blanco y negro repleta de claroscuros obra de Freddie Francis, un veteranísimo operador y director de cine que había trabajado con asiduidad para los legendarios estudios Hammer.

La agria e irreal atmósfera lograda por Lynch y Francis crea un afligido y sombrío cuento victoriano que destapa con gran habilidad su mensaje de tolerancia y respeto con escenas y planos sobrecogedoramente efectivos: el Dr. Treves llorando hiératicamente cuando contempla por primera vez al "hombre elefante" mientras la cámara se acerca sutilmente a su rostro y de fondo se escuchan las voces hostiles que rodean al mal llamado monstruo; la secuencia en casa de la familia Treves; momento en que el médico le presenta a su esposa y ésta escucha mientras toman el te a John Merrick hablar sobre su difunta madre sin aguantar el llanto que interrumpe su mansa voz en una escena que muere en un suave fundido; y, sobre todo, la estremecedora secuencia ocurrida en la estación de tren, cuando Merrick es acorralado por una muchedumbre violenta y desesperado grita "No soy un animal.......soy un ser humano........soy un hombre.." al mismo tiempo que sus palabras van perdiendo fortaleza.

Un cálido hogar y amigos eran dos de las cosas básicas que necesitaba un ser humano distinto en apariencia, quizá feo...pero idéntico y bello en su interior...y eso es lo único que verdaderamente importa.

Magistral tacto narrativo y magistrales actuaciones de Anthony Hopkins y John Hurt.

La película obtuvo ocho nominaciones al Oscar sin ganar ninguno (de manera injusta Freddie Francis no estuvo ni tan siquiera optando a la estatuilla).

Sessió 18 de febrer: Akira.

2009-02-16T09:18:00.000-08:00

TITULO ORIGINAL Akira

AÑO: 1988.

DURACIÓN: 124 min.

PAÍS: Japón

DIRECTOR Katsuhiro Otomo

FOTOGRAFÍA Animation

PRODUCTORA Akira Committlee

GÉNERO Y CRÍTICA
Animación. Ciencia-Ficción. Acción. Cómic / SINOPSIS: Año 2019. Neo-Tokyo, una ciudad construida sobre la antigua capital japonesa destruida tras la Tercera Guerra Mundial. Japón es un país al borde del colapso enfrentado en continuas crisis políticas. En secreto, un equipo de científicos ha reactivado por orden del ejército un experimento para encontrar a sujetos que puedan controlar el arma definitiva: una fuerza denominada "la energía absoluta". Pero los habitantes de Neo-Tokyo tienen otras cosas de las que preocuparse. Uno de ellos es Kaneda, un joven pandillero líder de una banda de motoristas. Durante una pelea, su mejor amigo, Tetsuo, sufre un extraño accidente y termina ingresado en unas instalaciones militares. Allí los científicos descubrirán que es el poseedor de la energía absoluta. Pero Tetsuo no se resignará a convertirse en un conejillo de indias... y muy pronto se convertirá en la amenaza más grande que el mundo ha conocido.

Sessió 11 de febrer: Te doy mis ojos.

2009-02-10T14:12:00.000-08:00

Dirección: Icíar Bollaín.
País: España.
Año: 2003.
Duración: 106 min.
Interpretación: Laia Marull (Pilar), Luis Tosar (Antonio), Candela Peña (Ana), Rosa María Sardà (Aurora), Kity Manver (Rosa), Sergi Calleja (Terapeuta), Dave Mooney (John), Nicolás Fernández Luna (Juan), Elisabet Gelabert (Lola), Chus Gutiérrez (Raquel), Elena Irureta (Carmen).
Guión: Icíar Bollaín y Alicia Luna.
Producción ejecutiva: Santiago García de Leániz.
Música: Alberto Iglesias.
Fotografía: Carles Gusi.
Montaje: Ángel Hernández Zoido.
Dirección artística: Víctor Molero.
Vestuario: Estíbaliz Markiegi.
Estreno en España: 10 Octubre 2003.

SINOPSIS

Una noche de invierno, una mujer, Pilar (Laia Marull), sale huyendo de su casa. Lleva consigo apenas cua-tro cosas y a su hijo, Juan (Nicolás Fernández Luna). Antonio (Luis Tosar) no tarda en ir a buscarla. Pilar es su sol, dice, y además, “le ha dado sus ojos”... A lo largo de la película, los personajes irán reescribiendo ese libro de familia en el que está escrito quién es quién y qué se espera que haga pero en el que todos los conceptos están equivocados y donde dice hogar se lee infierno, donde dice amor hay dolor y quien promete protección produce terror.

Sessió 4 de febrer: El gabinete del Dr. Caligari

2009-02-03T04:52:00.000-08:00

TITULO ORIGINAL	Das Kabinett des Dr. Caligari
AÑO	1920
DURACIÓN	63 min.
PAÍS	Alemania
DIRECTOR	Robert Wiene
GUIÓN	Carl Mayer, Hans Janowitz
FOTOGRAFÍA	Willy Rameister (B&W)
REPARTO	Werner Krauss, Conrad Veidt, Friedrich Feher, Lil Dagover, Rudolf KleinRogge, Hans Heinz von Tawardowski
PRODUCTORA	Decla Bioscop
GÉNERO	Terror

SINOPSIS: Uno de los grandes clásicos del cine de terror. Sentado en un banco del parque, Francis le cuenta una historia a su compañero: En la ciudad de Holstenwall, situada al norte de Alemania, aparece de repente una feria ambulante, y Francis convence a su amigo Alan, estudiante, para que vaya a verla con él. El Dr. Caligari, uno de los componentes de la feria, le pide a un empleado del Ayuntamiento que le consiga los permisos necesarios. El empleado se burla de él y al día siguiente aparece asesinado. Francis y Alan, que están en la feria, acuden a ver al Dr. Caligari y a su sonámbulo, Césare. Este lee a Alan su porvenir: vivirá hasta el amanecer.

Sessió del dimecres 28 de gener: La chaqueta metálica (Full metal jacket)

2009-01-23T00:51:00.000-08:00

Amb la col·laboració de:

Francisco Fernández-Buey, professor de Filosofia Política de la UPF.

Título: La chaqueta metálica

Título original: Full Metal Jacket

Dirección: Stanley Kubrick

País: Estados Unidos

Año: 1987

Fecha de estreno: 22/01/1988

Duración: 116 min.

Género: Bélico

Calificación: No recomendada para menores de 18 años

Reparto: Adam Baldwin, Arliss Howard, Bruce Boa, Dorian Harewood, John Terry, Kevyn Major Howard, Kieron Jecchinis, Vincent D’Onofrio, R. Lee Ermey, Matthew Modine

Guión: Stanley Kubrick, Michael Herr

Aclamada por la crítica internacional y con un excelente reparto, la brillante epopeya de Stanley Kubrick sobre la guerra de Vietnam narra el proceso de deshumanización que va transformando al ser humano en cualificados asesinos entrenados para matar, Matthew Modine, Adam Baldwin, Vincent D’Onofrio, Dorian Harewood y Arliss Howard, protagonizan a los nuevos reclutas sumidos en el infierno de un régimen militar donde deben superar un período de instrucción brutal. Hartman, sargento mayor de artillería, encarna a un implacable instructor quien vocifera, insulta y humilla a sus reclutas dentro de unos márgenes de violencia atroz. Un retrato feroz y cáustico, realista y humano del riguroso aprendizaje de un puñado de marines destinados a combatir el Vietnam. La acción es salvaje, la historia prodigiosa, los diálogos se clavan con una dureza impactante. La Chaqueta Metálica, con su narración desde los comienzos del adiestramiento y su técnica para embrutecer a sus hombres hasta la pesadilla vivida en la batalla de Hue, ha sido calificada como un triunfo cinematográfico.

Sobre Baraka

2009-01-20T10:16:00.000-08:00

L'Eva Jove ens ha enviat l'adreça d'una entrada del seu blog en la que parla sobre Baraka precisament; la remeto aquí per a qui pugui trobar-lo d'interès.

http://cabrablog.blogspot.com/2008/10/baraka.html

Sessió del dimecres 21 de gener: Baraka

2009-01-17T09:19:00.000-08:00

Amb la col·laboració de:

Javier Romero, professor d'Ecologia a la UB.
Amador Vega, professor de Filosofia de les Religions a la UPF.

Género:
Documental

Nacionalidad:
USA

Director:
Ron Fricke

Actores:
David Hykes
Kohachiro Miyata
Rustavi Choir

Productor:
Mark Magidson

Fotografía:
Ron Fricke

Música:
Dead Can Dance
Lisa Gerrard
Brendan Perry
Michael Stearns

Duración: 94 minutos.

Baraka, una antigua palabra Sufi con acepciones en diferentes idiomas, se traduce como bendición o como el aliento o esencia de la vida, a partir del cual el proceso evolutivo se revela. Un viaje poético trascendental por el globo, Baraka fue filmada en un suspiro, en 70 mm en 24 países de seis continentes. Baraka capta no sólo la armonía, sino también la calamidad que ha visitado a los humanos y a la naturaleza sobre la tierra. Sin embargo, las meras palabras no hacen justicia al film: Baraka debe ser vista, sentida y experimentada para ser comprendida. Baraka, junto con Koyaanisqatsi y Powaqatsi, es la última película de esta trilogía.

Jesus Christ Superstar: documents del debat

2009-01-17T04:49:00.000-08:00

Hola a tots i totes,
Us poso a continuació dos libres que van sorgir al debat amb Victor Farías.

No y amén, Uta Ranke-Heinemann:

La autora invita a una nueva lectura de los textos-clave del Nuevo Testamento, para desvelar interpretaciones ingenuas y sobre todo interesadas, y descubrir una verdad diferente, nueva y fuerte, que no choque contra la razón del hombre de hoy ni ofenda su sentido común.

La revancha de Dios, Gilles Kepel:

Publicado en 1991, LA REVANCHA DE DIOS y su análisis de los fundamentos ideológicos y los métodos de actuación –bien desde arriba, intentando hacerse con el poder, o desde abajo, infiltrándose en las redes comunitarias– de los numerosos grupos integristas que venían desarrollándose desde los años 70 en el seno de las tres religiones monoteístas, semejó un texto provocativo que dio lugar a agitadas polémicas que en su mayor parte desembocaron en sentencias condenatorias cuyo matiz iba de la conmiseración a la descalificación. En el espacio transcurrido desde entonces, sin embargo, el libro de GILLES KEPEL se ha revelado desgraciadamente como una obra bien orientada a la que el vendaval de acontecimientos posteriores no ha venido sino a dar la razón y, al tiempo, como un texto seminal a la hora de entender la proliferación en nuestra sociedad de fundamentalismos de toda laya y del desafío que estas formas de conducta y pensamiento representan para los principales valores que se supone son el principal logro y valor de las sociedades democráticas.

Jesus Christ en el cine

2009-01-14T15:42:00.000-08:00

http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/jesucristo.htm

http://www.noticiasdot.com/cine/2008/03/22/jesus-en-el-cine-desde-las-mas-religiosas-a-las-mas-irreverentes/

Hola!
Jo també us envio un parell d'enllaços que fan un recull de pel·lícules on es tracta la història de Jesucrist. Són força interessants en el sentit de veure l'evolució o el canvi de paradigma de la figura de "JC" en la història del cinema.

Enllaç d'interès

2009-01-12T07:43:00.000-08:00

Us penjo aquí un enllaç d'interès:

http://www.upf.edu/materials/fhuma/etfipo/eticac/docs/cris.pdf

Es tracta d'un fragment en pdf de Por qué no soy cristiano de Bertrand Russell, on podreu llegir arguments senzill en contra dels dogmes tradicionals de la fe cristiana; també il·lustra la figura de Crist des d'una perspectiva no gens ortodoxa.

Jesus Christ Superstar

2009-01-11T15:26:00.000-08:00

Bienvenido y bienvenidas!
La próxima sesión de cine-fòrum de la Assemblea d'Humanitats tendrá lugar el próximo miércoles a la hora y aula acordada para este trimestre: de 15h a 19h en la 40201. Esta vez nos centraremos en el musical Jesus Crist Superstar. Además, contaremos con la colaboración de Victor Farías, a falta de la confirmación de otros profesores.

Jesus Christ Superstar

Dirigida por:	Norman Jewison
Escrita por:	Norman Jewison
Pais:	USA
Idioma:	English
Género:	Musical

Duracion:	108 minutos
Año:	1973

SINOPSIS

Ópera rock que narra los siete últimos días de la vida de Jesucristo, desde su entrada en Jerusalén hasta la crucifixión.

HISTORIA

JESUS CHRIST SUPERSTAR fue concebida y escrita por sus autores en 1968-69, una obra innovadora puesto que mezclaba el rock con el género del musical. Aunque la intención tanto de Lloyd Webber como de Tim Rice era llevar la obra a los escenarios, no encontraban quien la quisiera producir, de manera que, al contrario de lo que es usual, grabaron el álbum antes de que el musical se representara en un teatro. El doble álbum, editado en 1970, se convirtió inmediatamente en un gran éxito de ventas. Finalmente, JESUS CHRIST SUPERSTAR se estrenó por primera vez en Broadway cuando su autor, Andrew Lloyd Webber, contaba tan solo con 23 años.

Debido a su temática y a la visión que el musical ofrece de la figura de Jesús, diversas producciones de JESUS CHRIST SUPERSTAR han sufrido la condena de grupos religiosos. Es el caso de la primera producción en Broadway, donde hubo numerosas manifestaciones en la puerta del teatro. En Sud-África, la obra fue prohibida por ser considerada "irreverente".

En 1973 se realizó una película basada en el musical, que obtuvo un gran éxito. Dirigido por Norman Jewison, el filme fue protagonizado por Ted Neeley (Jesús) y Carl Anderson (Judas) y se rodó en diversas localidades de Israel y Oriente Medio. En el año 2000 se filmó una nueva adaptación, al estilo de una versión escenificada de la obra, con Glenn Carter (Jesus) y Jérôme Pradon (Judas). La grabación ganó un premio Emmy en el 2001, en la categoría de "Best Performing Arts film".

Trailer:

RAY BRADBURY: FAHRENHEIT 451 MISINTERPRETED

2009-01-11T15:10:00.000-08:00

A la sessió de Fahrenheit 451, malgrat no poder venir a última hora, també a participat el professor Domingo Ródenas, qui va fer arribar-nos el següent article titulat RAY BRADBURY: FAHRENHEIT 451 MISINTERPRETED publicat al L.A. Weekly el dia 31 de Maig de 2007.

"WHEN THE PULITZER PRIZES were handed out in May during a luncheon at Columbia University, two special citations were given. One went to John Coltrane (who died in 1967), the fourth time a jazz musician has been honored. The other went to Ray Bradbury, the first time a writer of science fiction and fantasy has been honored.

Bradbury, a longtime Los Angeles resident who leads an active civic life and even drops the Los Angeles Times letters to the editor on his views of what ails his town, did not attend, telling the Pulitzer board his doctor did not want him to travel.

But the real reason, he told the L.A. Weekly, had less to do with the infirmities of age (he turns 87 in August) than with the fact that recipients only shake hands with Lee C. Bollinger, Columbia University’s president, and smile for a photograph.

He wanted to give a speech, but no remarks are allowed. “Not even a paragraph,” he says with disdain.

In his pastel-yellow house in upscale Cheviot Hills, where he has lived for more than 50 years, Bradbury greeted me in his sitting room. He wore his now-standard outfit of a blue dress shirt with a white collar and a jack-o’-lantern tie (Halloween is his favorite day) and white socks. This ensemble is in keeping with Bradbury’s arrested development. George Clayton Johnson, who gave us Logan’s Run, says, “Ray has always been 14 going on 15.”

Bradbury still has a lot to say, especially about how people do not understand his most literary work, Fahrenheit 451, published in 1953. It is widely taught in junior high and high schools and is for many students the first time they learn the names Aristotle, Dickens and Tolstoy.

Now, Bradbury has decided to make news about the writing of his iconographic work and what he really meant. Fahrenheit 451 is not, he says firmly, a story about government censorship. Nor was it a response to Senator Joseph McCarthy, whose investigations had already instilled fear and stifled the creativity of thousands.

This, despite the fact that reviews, critiques and essays over the decades say that is precisely what it is all about. Even Bradbury’s authorized biographer, Sam Weller, in The Bradbury Chronicles, refers to Fahrenheit 451 as a book about censorship.

Bradbury, a man living in the creative and industrial center of reality TV and one-hour dramas, says it is, in fact, a story about how television destroys interest in reading literature.

“Television gives you the dates of Napoleon, but not who he was,” Bradbury says, summarizing TV’s content with a single word that he spits out as an epithet: “factoids.” He says this while sitting in a room dominated by a gigantic flat-panel television broadcasting the Fox News Channel, muted, factoids crawling across the bottom of the screen.

His fear in 1953 that television would kill books has, he says, been partially confirmed by television’s effect on substance in the news. The front page of that day’s L.A. Times reported on the weekend box-office receipts for the third in the Spider-Man series of movies, seeming to prove his point.

“Useless,” Bradbury says. “They stuff you with so much useless information, you feel full.” He bristles when others tell him what his stories mean, and once walked out of a class at UCLA where students insisted his book was about government censorship. He’s now bucking the widespread conventional wisdom with a video clip on his Web site (http://www.raybradbury.com/at_home_clips.html), titled “Bradbury on censorship/television.”

As early as 1951, Bradbury presaged his fears about TV, in a letter about the dangers of radio, written to fantasy and science-fiction writer Richard Matheson. Bradbury wrote that “Radio has contributed to our ‘growing lack of attention.’ .?.?. This sort of hopscotching existence makes it almost impossible for people, myself included, to sit down and get into a novel again. We have become a short story reading people, or, worse than that, a QUICK reading people.”

HE SAYS THE CULPRIT in Fahrenheit 451 is not the state — it is the people. Unlike Orwell’s 1984, in which the government uses television screens to indoctrinate citizens, Bradbury envisioned television as an opiate. In the book, Bradbury refers to televisions as “walls” and its actors as “family,” a truth evident to anyone who has heard a recap of network shows in which a fan refers to the characters by first name, as if they were relatives or friends.

The book’s story centers on Guy Montag, a California fireman who begins to question why he burns books for a living. Montag eventually rejects his authoritarian culture to join a community of individuals who memorize entire books so they will endure until society once again is willing to read.

Bradbury imagined a democratic society whose diverse population turns against books: Whites reject Uncle Tom’s Cabin and blacks disapprove of Little Black Sambo. He imagined not just political correctness, but a society so diverse that all groups were “minorities.” He wrote that at first they condensed the books, stripping out more and more offending passages until ultimately all that remained were footnotes, which hardly anyone read. Only after people stopped reading did the state employ firemen to burn books.

Most Americans did not have televisions when Bradbury wrote Fahrenheit 451, and those who did watched 7-inch screens in black and white. Interestingly, his book imagined a future of giant color sets — flat panels that hung on walls like moving paintings. And television was used to broadcast meaningless drivel to divert attention, and thought, away from an impending war.

Bradbury’s latest revelations might not sit well in L.A.’s television industry, where Scott Kaufer, a longtime television writer and producer, argues, “Television is good for books and has gotten more people to read them simply by promoting them,” via shows like This Week and Nightline.

Kaufer says he hopes Bradbury “will be good enough in hindsight to see that instead of killing off literature, [TV] has given it an entire boost.” He points to the success of fantasy author Stephen King in television and film, noting that when Bradbury wrote Fahrenheit 451, another unfounded fear was also taking hold — that television would destroy the film industry.

And in fact, Bradbury became famous because his stories were translated for television, beginning in 1951 for the show Out There. Eventually he had his own program, The Ray Bradbury Theater, on HBO.

BRADBURY SPENDS MOST OF his time now in a small space on the second floor of his home that contains books and mementos. There is his Emmy from The Halloween Tree, an Oscar that belonged to a friend who died, a sculpture of a dinosaur and various Halloween decorations. Bradbury, before a stroke left him in a wheelchair, typed in the basement, which is filled with stuffed animals, toys, fireman hats and bottles of dandelion wine. He referred to these props as “metaphors,” totems he drew on to spark his imagination and drive away the demons of the blank page.

Beginning in Arizona when his parents bought him a toy typewriter, Bradbury has written a short story a week since the 1930s. Now he dictates his tales over the phone, each weekday between 9 a.m. and noon, to his daughter Alexandria.

Bradbury has always been a fan, and advocate, of popular culture despite his criticisms of it. Yet he harbors a distrust of “intellectuals.” Without defining the term, he says another reason why he rarely leaves L.A. to travel to New York is “their intellectuals.”

Dana Gioia, a poet who is chairman of the National Endowment for the Arts, and who wrote a letter in support of granting Bradbury a Pulitzer honor, compared him to J.D. Salinger, Jack London and Edgar Allan Poe. Another supporter wrote that Bradbury’s works “have become the sort of classics that kids read for fun and adults reread for their wisdom and artistry.”

In June, Gauntlet Press will release Match to Flame, a collection of 20 short stories by Bradbury that led up to Fahrenheit 451. Pointing to his unpublished proofreading version of the upcoming collection, Bradbury says that rereading his stories made him cry. “It’s hard to believe I wrote such stories when I was younger,” he says.

His book still stands as a classic. But one of L.A.’s best-known residents wants it understood that when he wrote it he was far more concerned with the dulling effects of TV on people than he was on the silencing effect of a heavy-handed government. While television has in fact superseded reading for some, at least we can be grateful that firemen still put out fires instead of start them.

Amy E. Boyle Johnston"

Aprofitem l'actualització per agraïr al professor Domingo Ródenas la seva col·laboració.

Sessió dimecres dia 7 de gener: Fahrenheit 451

2009-01-11T14:48:00.000-08:00

Sentim comunicar que la sessió de Fahrenheitt 451 va tenir lloc el passat 7 de gener... però us deixem la fitxa tècnica!

Fitxa tècnica

Títol	FAHRENHEIT 451
Director	François Truffaut
Intèrprets	Oskar Werner, Julie Christie, Cyril Cusak, Anton Diffring
Música	Bernard Herrmann
Guió	François Truffaut, Jean-Louis Richard
Fotografia	Nicolas Roeg
Any	1966
Duració	107 minuts

Sinopsi

En un futur no gaire llunyà els llibres són prohibits ja que poden causar la infelicitat dels homes. Els bombers s’encarreguen de trobar els llibres amagats, i els cremen. Montag, un bomber, comença una relació de confiança amb una professora que li farà replantejar la submissió al sistema i la curiositat pels llibres.

Professors que van venir:

Jordi Ibáñez, professor d'Ètica i d'Èstètica.

Octavi Rofes, professor d'Història de l'Art i d'Antropologia.

Cine-fòrum

2009-01-10T13:54:00.000-08:00

Benvinguts i benvingudes al blog de cine-fòrum organitzat per l’Assemblea d’Humanitats de la Pompeu Fabra. L'Assemblea d’Humanitats va ser el punt de partida per a organitzar els estudiants d’Humanitats amb l’objectiu de millorar la seva facultat en tots els aspectes possibles. Aquest entusiasme i vitalitat s’ha traduït en diverses activitats com la que presentem a continuació: el cine-fòrum. Aquest projecte il·lusionant és un acte d’estima cap al coneixement i l’art del cinema, i té com a objectiu principal convidar a tothom a participar i obtenir un aprenentatge nutritiu. A més, a moltes de les sessions que hi ha organitzades hi assistiran convidats (professors de la pròpia Pompeu Fabra, estudiants de cinema...) a fi d’enriquir el nostre coneixement.

Llistat de pel·lícules que es projectaran aquest trimestre:

Fahrenheit 451 (7 de Gener)
Jesus Christ Superstar (14 de Gener)
Baraka (21 de Gener)
La chaqueta metálica(28 de Gener)
El gabinete del doctor Caligari (4 de Febrer)
Te doy mis ojos (11 de Febrer)
Akira (18 de Febrer)
El hombre elefante (25 de Febrer)
Al final de la escapada (5 de Març)
Tiempos modernos (11 de Març)

Cada dimecres, de 15h a 19h a l'aula 40.201

Una salutació,

L'organització de cine-fòrum.